Ester Fabregat: performance i escultura inflable sostenible a les escoles Serrallo, Mediterrània i Sant Salvador.

Aquesta edició hem canviat una mica el format, un mateix artista (en aquest cas l’Ester Fabregat)  ha intervingut en diferents centres escolars de primària. Aquesta idea ha estat consensuada amb les  assessores de plàstica de l’IMET, ja que des de  l’Artista va a l’escola pensem que fan una tasca indispensable, i que és interessant crear sinèrgies sempre que sigui possible.

Aquest curs les assessores proposaven treballar la plàstica a les escoles a partir de diferents disciplines, tant clàssiques com contemporànies, i agafant com a referents artistes del nostre entorn, alguns ja traspassats i altres en actiu. Entre tots vam pensar alguns artistes tarragonins que poguessin aportar una visió nova i interessant, que els sorprengués i que a la vegada aprenguessin valors educatius. Un dels artistes escollits va ser l’escultora Ester Fabregat.

L’Ester Fabregat, treballa amb materials molt poc convencionals com són els polímers més vulgarment anomenats plàstics. La seva obra té un missatge ecològic en defensa del medi ambient, un tema que creiem necessari abordar en l’actualitat.

Algunes de les escoles que van mostrar interés per treballar aquesta disciplina i aquest tema amb l’Ester Fabregat i amb les que tirarem endavant el projecte durant aquest curs 2018-2019 foren: l’escola Serrallo amb els alumnes de 6è ( febrer/març/abril), l’escola Sant Salvador amb els infants de 5è (abril/maig), i l’escola Mediterrània també amb 5è curs (maig/juny).

Objectius del projecte:

– Introducció al món de l’escultura contemporània i la perfomance artística.
– Donar a conèixer l’art com a forma d’expressió.
– Conèixer de primera mà la feina d’un artista local.
– Experimentar amb materials reciclables.
– Fomentar el treball en equip

La primera  sessió en aquestes tres escoles ha estat una presentació de la trajectòria artística de l’Ester, dels seus referents i dels motius que la mouen a treballar i a expresar-se amb aquesta tipologia d’obres.
Tots els nens i nenes s’han motivat molt des del primer dia, el tema del plàstic com a gran enemic medioambiental és un tema que els preocupa i els afecta molt i del que se senten partíceps, a la vegada que els indigna la passivitat dels governs davant el problema. Se senten amb el deure de fer alguna cosa al respecte.

Després de l’explicació, l’artista proposà als alumnes fer una gran escultura inflable, construida a partir de les bosses de plàstic de la compra, que ja feia mesos havien anat recollint a l’escola. Segurament serà l’escultura més gran que hagin construït mai, i només necessitaven les bosses, estisores, cinta adhesiva i molta imaginació.

Llavors l’Ester els hi demanà com a deures que pensessin quina forma els hi agradaria que tingués la seva escultura, tenint en compte el material i que havia de ser una escultura inflable. Aquest és un exercici que van haver de fer en parelles o grups de tres, discutint i plantejant quina forma podia tenir. Van acabar la tasca acompanyants dels seus respectius mestres.

La segona sessió

En arribar a les escoles, la majoria ja tenien els dibuixos penjats a la paret amb les idees que havien elaborat la setmana anterior. Tots els nens i nenes van haver d’explicar la seva proposta i el perquè de la forma que havien escollit. L’Ester els anava comentant els pros i els contres, si era o no possible, aventatges i inconvenients. Alguns/es alumnes van fer uns esbossos molt interessants,  tenien grans expectatives, però difícils de dur a terme. Aquest fet ens ha fet adonar després que cal precisar més el que es pot i el que no es pot arribar fer amb el que dura el taller.

Finalment, cada escola va triar el disseny de l’escultura. Sempre ha estat alguna forma bastant simple, tenint en compte l’edat de l’alumnat, la fragilitat del material i les reduides sessions de treball.  Un cop escollida la forma, els alumnes van començar a confeccionar els llençols de bosses, tallant la part sobrant de la bossa (les ances), i obertes pel mig, enganxant-les amb cel·lo gruixut transparent. Aquesta feina també l’hagueren d’acabar amb els respectius docents. L’última sessió amb l’artista, ajuntaren els grans llençols per donar forma a l’escultura final.

La tercera sessió

La tercera sessió sempre ha estat la més emocionant, cal acabar de formar l’escultura, mirar per on pot entrar l’aire amb el ventilador, i veure la peça realitzada.

A l’escola Sant Salvador havien escollit una forma de cuc gegant i li van posar nom: el Cuc de l’amistat. Eren molts infants i molt treballadors, la peça era enorme, els nens i les nenes van acabar d’enganxar-la, van revisar que no es pugués escapar l’aire per enlloc, i amb gran emoció la portaren al pati per inflar-la. L’Ester va dir que era l’escultura inflable més gran que mai havia fet.

Vídeo

A l’escola del Serrallo van decidir que la forma seria un gran coixí, també l’inflaren al pati, va ser emocionant però molts nens volien entrar a l’interior i això aquell dia no es va poder cumplir. No deixa de ser una bossa gegant i posar-se a l’interior demanava molt de control i tranquil·litat, per que no és trenqués la peça i perquè cap nen o nena no es fes mal.

A l’escola Mediterrani  només eren 8 nens i la forma escollida va ser una estructura tubular, volien possar-se a dins. Amb les altres escoles no havia estat possible, per la gran quantitat de nens, i a l’escola Mediterrània calia intentar-ho. L’escultura havia quedat molt petita, però ja que eren poquets ens vam atrevir a que, un a un, anessin  entrant i exploressin l’escultura des de l’interior.

VALORACIONS DE L’ESCOLA EL SERRALLO:
Valoració de les mestres, Nancy i Isabel:

En principi ens va semblar una activitat interessant.  La descripció que se’ns va fer, va ser que havíem de reciclar bosses de plàstic amb la finalitat de construir un inflable. Es van recollir les bosses amb la col·laboració de tot l’alumnat de l’escola. Haviem de dissenyar un inflable, cosa que va crear molta expectativa entre el grup d’alumnes. Els dibuixos fets es van valorar a la següent sessió per escollir quina seria la forma més viable per l’inflable. No va quedar clar quina forma es faria. El dia que la vam inflar, la forma només era un quadrat i no era cap de les formes escollides pels alumnes. Tampoc es va poder entrar a l’inflable, una altra de les expectatives dels alumnes que tampoc es va cumplir.

Personalment pensem que van faltar més sessions amb l’artista i potser no hauríem d’haver escollit fer les dues classes a la vegada, ja que això dificultava el bon funcionament de l’activitat.
D’altra banda creiem que últimament ja no hi ha tanta bossa de plàstic a reciclar perquè quasi tothom porta la bossa de casa.

Valoracions dels infants:
Lady Gabriela: “A mi m’ha agradat molt i ha sigut molt interessant. El que més m’ha agradat ha sigut quan ajuntavem les bosses i quan ho vam inflar al pati, perquè va ser molt divertit. Quan vam ajuntar les bosses, jo i alguns companys vam treballar molt ràpid i bé. L’única cosa que no m’ha agradat ha sigut que no ens hem pogut posar a dins l’inflable.”

Bilal: “Crec que l’experiència de “L’artista va a l’escola” ha sigut genial, tot i que la part que havíem de retallar i enganxar era una mica pesada, ha sigut brutal, sobretot el final. El que més m’ha agradat és que reciclem plàstic, contra el canvi climàtic, una iniciativa eco-friendly. Aquets projectes a llarg termini m’agraden molt.”

Nerea: “A mi m’ha agradat aquest “projecte” perquè hem treballat en equip i hem estat més actius que en altres. Lo que no m’ha agradat ha sigut que alguns han treballat menys que altres. Però tot i així ens ho hem passat bé junts. La veritat és que ha costat una mica retallar i enganxar les bosses, però ha valgut la pena. Estic molt contenta del resultat, m’agradaria que fessim més projectes així i també m’agradaria tenir més temps per fer-los”

VALORACIONS DE L’ESCOLA SANT SALVADOR:
Valoració dels mestres, Oriol i Gemma:
El projecte sorgeix de la trobada a l’escola dels mestres amb l’artista Ester Fabregat. D’ella va sorgir la idea de treballar amb bosses de plàstic, com a material de rebuig, per donar-lis una nova vida com a escultura.
Un cop plantejat a l’alumnat, vam estar durant tres mesos recollint i enganxant les bosses portades. A la vegada que buscavem una raó de ser a l’escultura. De totes les idees sorgides, en va sortir una que va agradar: El cuc de l’amistat.
Finalment, amb la participació i l’ajuda de l’artista, es va poder fer realitat El cuc de l’amistat. Una gran escultura de plàstic de molts colors que s’enlairava al pati de l’escola.
Valorem molt positivament aquesta activitat. Ens ha permès treballar l’art des d’un punt de vista diferent. L’alumnat ha gaudit treballant fora de l’aula i hem treballat de forma transversal: Educació Artística, Llengua catalana, Matemàtiques i Coneixement del
medi.

Conclusions de l’alumnat:
Tot l’alumnat ha coincidit en tres punts a destacar,
– l’esforç col·lectiu
– l’espectacularitat del resultat
– l’ús desconegut de materials de rebuig

VALORACIONS DE L’ESCOLA MEDITERÀNIA:
Valoració de les mestres Laura i Mariola:
Com que la Mariola es va posar de baixa durant el projecte, no em vaig poder fer càrrec de tot el procés. Però ha sigut un projecte interessant i els nens i nenes han treballat molt bé i s’han implicat molt, tant en fer-ho bé, com en la preocupació per l’ús que en fem d’aquest material.

Valoració de l’alumnat:
Madani: El que més m’ha agradat és que ens vam posar a  dins del tub de bosses. El que menys m’ha agradat és que no podiem fer una escultura més gran. M’hauria agradat poder entrar tots a la vegada.

Enrique: M’ha agradat reutilitzar d’aquesta manera les bosses de plàstic. A més a més, mai havia vist bosses de plàstic tant boniques ni havia pensat que amb bosses de plàstic es pogués fer això.

 

Anuncis

Els mapes ens orienten i identifiquen. Cristina Ferré a l’Escola Cèsar August.

Aquesta proposta l’hem treballat amb l’alumnat de 6è de primària. El primer objectiu era aproximar-nos a l’art contemporani per comprendre la multiplicitat de mitjans que pot utilitzar actualment l’artista a l’hora de realitzar una obra, així com la rellevància que té la forma de mostrar-la. Com a contingut de l’obra ens vam plantejar indagar sobre la pròpia identitat, la del grup-classe i la seva interrelació. Per assolir-ho ens vam proposar realitzar una experiència situacionista i recollir-la en una instal·lació final de tot un seguit de mapes fets per l’alumnat.

1a sessió, dia 7 de març de 2019 (els 3 grups junts)

Per situar l’alumnat se’ls mostra una sèrie d’instal·lacions d’artistes contemporanis com Antoni Miralda, Lídia Porcar, Yayoi Kusama i Félix González Torres, entre d’altres, i es comenta en grup el llenguatge que han utilitzat. Seguidament fem una comparació entre bodegons del Barroc i les instal·lacions que hem comentat per posar en evidència l’interès de l’artista contemporani en la interpretació d’allò que observa en detriment de la seva mera representació. Amb aquest diàleg establert entre infants i artista, mitjançant les imatges observades s’introdueixen conceptes nous com són la simbolització i la conceptualització.

Seguint amb la presentació, observem múltiples tipologies de mapes i en comentem els seus usos. També observem l’evolució produïda des dels primers mapes coneguts, trobats en excavacions arqueològiques, passant pels medievals, els mapes càntics dels aborígens australians, els barrocs i fins als nostres dies, i com tots ells no només mostren sinó que fan una interpretació del món conegut.

Finalment arribem als mapes situacionistes que ens serveixen per entendre el mapa com a experiència i a relacionar mapes i art.

2a sessió, dies 11,12 i14 de març de 2019 (els 3 grups per separat)

Vam iniciar aquesta sessió explicant amb detall com faríem el treball previ a l’obra a realitzar, és a dir, com podria ser l’experiència situacionista de l’alumnat i com s’havia de registrar. Hi va haver molts dubtes i dificultats que, amb la bona voluntat de tots i totes, es van anar resolent. La idea era que, durant una setmana, recollissin tots els recorreguts fets sobre un mapa de la ciutat que se’ls va proporcionar i alhora enregistressin experiències, observacions o detalls mitjançant fotografies, dibuixos o registres sonors.

Seguidament vam dedicar la resta de la sessió a experimentar, amb tot d’objectes personals i alhora comuns, la creació  d’instal·lacions efímeres. Aprofitàrem aquest treball per anar reflexionant sobre la identitat i aquesta en relació a la pertinença a un grup (aula, escola, grup d’amics…). Van sorgir gran quantitat de temes rellevants i profunds, com la igualtat i la diversitat, la companyonia, l’ecologisme, la devastació de les guerres; així com altres de més específics del seu moment vital com són l’estrès de l’estudiant, l’amistat, la confiança en l’entorn, el lleure compartit… d’altres instal·lacions només perseguien un impacte estètic, les quals van servir per comprendre millor la diferència entre instal·lar una escultura i fer una instal·lació.

Per acabar la sessió, vam recordar els deures per a la següent trobada, animant-los a tenir una actitud d’explorador, a tenir una mirada intrèpida i a descobrir els misteris de la seva quotidianitat.

3a sessió, dia 25 de març de 2019 (els 3 grups junts)

La darrera sessió la vam dedicar íntegrament a l’execució de l’obra, traslladant la informació recollida durant la setmana anterior al suport definitiu. Treballant en grups de cinc, cada alumne traçava el seu mapa de recorreguts sobre un acetat de gran format que compartien. Tenint un punt coincident tots ells, l’escola, de manera que en l’obra es fa palès un moment vital comú, unes rutines similars i unes relacions amb la ciutat compartides, així com diferents formes de viure-la.

Valoració de l’artista convidada, Cristina Ferré

En aquesta ocasió teníem una dificultat a superar, i és que l’activitat s’havia de realitzar amb l’alumnat de les tres línies de sisè. Per aquest motiu es van ampliar les sessions i vam passar de tres a cinc. D’aquesta manera, la primera sessió, que era en format conferència, la vam fer tots junts; la segona cada grup per separat, i la final un altre cop tots junts, si bé cada grup a la seva aula. Aquesta tercera sessió fou molt complicada, ja que l’artista s’havia d’anar movent d’una aula a l’altra i sovint els nois i noies restaven a l’espera. Com que no vam poder treballar cada grup amb tranquil·litat, no vam tenir ocasió de compartir l’experiència situacionista i valorar-la, de manera que aquesta tasca va quedar pendent de fer-se un altre dia amb les mestres.

Es va afegir el fet que molts alumnes no havien recollit encara cap document (fotografia, dibuix, registre sonor…) sobre els seus recorreguts per completar la instal·lació final.

No obstant, els nois i noies van mostrar entusiasme durant totes les sessions, van estar molt participatius i van generar un bon ambient de treball. Les peces finals van quedar tal com les havíem imaginat: un teixit de línies de colors.

Crec convenient treballar amb un màxim de dues línies alhora, sempre que aquestes puguin compartir un mateix espai. D’altra banda, tres sessions són molt poques per aconseguir que els/les estudiants s’impliquin i en treguin bones conclusions. Seria molt interessant fer residències més llargues que permetessin treballar amb l’alumnat i amb les mestres amb tranquil·litat. Fer un projecte transversal proporcionaria una dinàmica de treball que permetria implementar la creativitat a totes les matèries, obtenint una obra final plena de sentit i significat, fruit de l’experiència única viscuda per l’alumnat i el professorat.

La instal·lació acabada, al passadís de l’escola Cèsar August:

Valoració de les mestres, Carmen de Gea, Elia Fernández i Cristina La Torre:

Aquest projecte va tenir diverses actuacions a l’aula en les quals l’alumnat  van gaudir de l’acompanyament de la Cristina.  En la primera sessió, els alumnes es van sorprendre i van poder entendre una nova manera de veure l’art contemporani. En la següent sessió van treballar amb objectes comuns a la classe i van fer instal·lacions efímeres on els alumnes van participar de manera activa en una activitat artística en grups. Així van anant aprenent a donar significat al objectes quotidians.

A més a més, els alumnes van treballar el mapa com espai vivencial. Sobre el plànol de la nostra ciutat, van anar marcant els recorreguts diaris i posteriorment ho van traslladar al full d’acetat transparent. Cada color representa el recorregut d’un alumne. Els treballs han estat realitzats al llarg d’una setmana sobre el plànol on van poder visualitzar que el punt en comú a tots és l’escola.

Ha estat una experiència enriquidora en la qual hem pres consciència dels espais habituals, del nostre entorn i això ha format part d’una creació artística elaborada entre tots els companys i companyes de sisè. Ha estat un projecte motivador i obert, el qual ha permès integrar les aportacions de cada alumne relacionades amb  les seves vivències personals, per tal de percebre i ser més conscient del seu entorn. Alhora ha afavorit el diàleg i les converses en petit grup i gran grup. Els nostres alumnes van acollir de forma positiva tot el treball i van mostrar interès i curiositat, aprenent que les manifestacions artístiques formen part del nostre entorn i incideixen en el nostra vida.

Valoració dels infants de 6è (buidat d’algunes respostes rellevants):

Per a què serveix un mapa: serveix per a orientar-nos…/ pots veure les diferents rutes que pots fer…/ ara quasi bé no s’utilitzen perquè hi ha el GPS…/ per saber on està el nord, el sud, l’est i l’oest…/ per anar a visitar altres llocs amb una cultura diferent…/ per ajudar algú estranger a trobar un lloc… etc.

Quines característiques tenen els mapes que hem creat entre tots? indiquen els recorreguts que hem fet durant una setmana…/ nosaltres sabem millor que ningú què signifiquen i a on van…/ tenen abundància de colors, es nota que estan fets per nens alegres, representen grans camins de vida…/ a tots hi ha un punt on es creuen…/ tenen formes abstractes…/ un món de colors i armonia… etc.

Què creus que expressen de la manera que els hem penjat? l’art…/ sembla que tots els recorreguts siguin un sol mapa…/ la infinitat de camins que hi ha a la nostra vida i només escollim un…/ la vida rutinària de cada alumne…/ la nostra vida…/ que a la vida els nostres camins es poden creuar en qualsevol moment, encara que no ens coneguem de res…/ que tots els camins són meravellosos i cada camí té la seva essència…/ és un collage de mapes… etc.

El resultat és abstracte… què us ha dit la gent que representa? la bellesa da cada ésser, que tots tenim un camí en la vida, un destí…/ que representa l’amistat entre tots nosaltres…/ Tarragona en moviment…/ l’arbre de la vida… / pots treure diferents conclusions… etc.

T’imaginaves que quedaria així? a la meva ment no quedava tan divertit i xulo com el resultat…/ Si es donés el cas, com t’agradaria continuar l’exercici? posant fotos dels edificis més importants del trajecte…/ fent el mateix però més gran i que els pengéssim a la ciutat…/ amb un mapa del món i que fiquéssim tots els viatges que hem fet…/ m’agradaria continuar l’exercici fent nosaltres mateixos els camins dels altres en grups… etc.

 

 

 

El procés de canvi. Com sóc farà qui he de ser. Cristina Ferré a l’Escola Riu Clar.

“El procés de canvi. Com sóc farà qui he de ser” és una proposta que parteix del moment vital de l’alumnat de 6è. És un moment en què, per primer cop, els infants són conscients dels canvis que es produeixen en la seva persona; és el moment en què es preparen per fer el pas cap a l’institut, en què els canvis físics comencen a ser constants i els emocionals prenen gran rellevància.

L’autoretrat s’ha utilitzat al llarg de la història com un camí cap a l’autoconeixement i l’autoafirmació, així com una projecció personal cap al futur. Hem tingut en compte aquests aspectes per realitzar una obra plena de misteri i intimitat, procurant demorar el procés de realització per a proporcionar un temps de reflexió. Ens ha servit per assolir una peça que reflexiona, des de la individualitat més íntima, sobre la detecció dels aspectes personals que es volen deixar enrere i aquells que es volen assolir, evitant compartir-los amb la resta del grup per fugir així de l’hàbit d’emetre judicis i comparacions.

Amb la instal·lació final s’evidencia la universalització d’aquell camí cap a la superació. Per altra banda, la lleugeresa del material utilitzat proporciona una instal·lació en què tot allò que a l’alumne li pesa, i ha representat subtilment amb el color, és tan lleuger i efímer com el propi moment vital, i ens fa conscients que res l’ha d’impedir ésser remogut i transformat.

Objectius

  • Descobrir l’autoretrat com un camí cap a l’autoconeixement.
  • Realitzar una projecció personal cap al futur. Identificar la creació artística com un agent transformador.
  • Analitzar i identificar comportaments, característiques del caràcter i actituds que limiten el nostre creixement personal.
  • Aproximar-se al llenguatge simbòlic del color.
  • Descobrir el paper que juga el símbol i el concepte en la representació contemporània.
  • Entendre la rellevància del procés.
  • Valorar la intimitat de l’artista, tant durant el procés, com en l’obra final.

1a sessió, dia 12 de febrer de 2019

Per situar-nos, compartim una projecció d’imatges d’autoretrats realitzats per artistes de diferents èpoques i estils (Albert Dürer, Goya, Picasso…) que han treballat insistentment aquest motiu i observem el procés evolutiu i el discurs que es crea en agrupar-los. Seguidament, comentem exemples d’autoretrats contemporanis d’artistes actuals com Ahn Sun Mi, Marie Tomanova, Sarah Maple, Sophie Calle i Félix González Torres, per tal de transmetre la idea que en l’art contemporani és lícit utilitzar el joc, entenent aquest com una activitat formal i rellevant en l’obra.

Amb aquesta activitat prèvia introduïm els conceptes de representació i conceptualització per fer-los entendre que actualment un motiu com l’autoretrat va més enllà de la simple representació de l’aparença física. Per acabar la jornada, els infants fan una pràctica realitzant un autoretrat amb tècnica lliure que permet a l’artista observar la pròpia percepció de cadascun d’ells i elles.

2a sessió, dia 26 de febrer de 2019

La Cristina Ferré posa en situació l’alumnat recordant-los els conceptes tractats en la jornada anterior i els explica el repte: una representació del canvi en forma d’autoretrat evolutiu. L’objectiu del treball és assimilar que cada dia, cada acció que realitzem ens redefineix i ens va construint com a individus i que, prendre consciència d’allò que volem canviar, és el primer pas.

Amb aquesta idea al cap, convida els alumnes a reflexionar breument sobre aquells comportaments o actituds que reconeixen com a impediment per a créixer emocionalment i susceptibles de ser superats, i n’anoten els adjectius sobre paper, sense compartir-los. Els entreguen a l’artista i la mestra per traslladar-los tots junts a la pissarra per tal de no relacionar-los directament amb ningú. S’analitzen i se’ls assigna un color, basant-nos en el llenguatge del color aplicat a les emocions. Aquest llistat es fotografia i es reserva per a la propera sessió.

Iniciem la realització de l’obra a partir d’una fotografia en blanc i negre que la mestra ha fet de cada infant i que hem imprès en format DIN A4. Cada alumne ressegueix la imatge, amb el màxim de detall possible, a través de cinc fulls de paper vegetal per, en acabat, retirar el full dibuixat i repetir successivament la mateixa operació a través de quatre fulls, tres, dos, i un. En aquesta sessió no tothom ha pogut acabar i ho deixem pendent per a la següent.

3a sessió, dia 19 de març de 2019

Mentre els infants que no van poder acabar el treball anterior el finalitzen, la mestra va traslladant a la pissarra el llistat que vam fer en l’anterior sessió i els afegeix l’adjectiu oposat. Alhora l’artista els informa sobre la teoria dels colors complementaris per tal d’introduir-los la idea d’oposats que s’equilibren, així com, per posar de relleu la importància del procés en el canvi d’una situació a una altra.

En aquest moment, cada alumne tria un dels adjectius del primer llistat i prepara un petit paper amb el color corresponent, i un altre amb el color de l’adjectiu oposat. Aquests paperets simbolitzen on són i on volen arribar, respectivament. Així doncs, posen el primer color en el dibuix inicial de la sèrie realitzada i el segon color en el final. Tots els dibuixos fet per cada alumne s’enganxen en un cordill, respectant l’ordre de la sèrie. D’aquesta manera tenim una garlanda similar per cada alumne en la que podem observar un autoretrat evolutiu. Amb aquestes garlandes acabades, es decidirà un espai de l’escola on fer la instal·lació final.

Valoració de l’artista convidada, Cristina Ferré

“El grup de 6è de l’escola Riu Clar és un grup amb personalitats molt fortes, algun alumne amb dificultats d’aprenentatge, i sobretot amb una relació basada en la força i la dominància, poc motivat i gens cohesionat. Això em va dur a plantejar un treball que incidís directament en aquestes característiques.

Un cop a l’aula, vaig poder observar que, si bé tot era tal com se m’havia descrit, també hi havia l’interès i la curiositat natural dels infants per tot allò que els treu de la seva rutina. Durant la primera sessió, els infants vam participar amb preguntes i comentaris adients al tema plantejat. En aquesta sessió ens vam centrar a guanyar-nos la confiança i assegurar-nos que el projecte fos d’interès pel conjunt de l’aula.

La sorpresa va ser quan, en la segona sessió, els vam demanar que fessin un exercici d’autocrítica i cerquessin l’adjectiu que els podia definir. Van abocar-se a fer uns llistats ingents i fins i tot molts d’ells el van acolorir utilitzant retoladors de diferents colors, la qual cosa em va fer pensar que, a banda de tenir un elevat esperit creatiu, estaven realitzant un procés de rescat de la pròpia persona. En el moment de mostrar el resultat dels llistats, el respecte entre companys va ser absolut i es respirava un ambient de comunitat i alegria, com d’haver deixat anar llastre.

Així, en la darrera sessió tothom estava molt disposat a acabar el seu autoretrat i fou molt senzill aconseguir que treballessin amb delicadesa i que s’ajudessin els uns als altres. Estaven molt orgullosos de l’obra realitzada. Per la meva banda, només puc dir que n’estic molt satisfeta i que agraeixo sincerament el suport de la mestra Maria Josep Carrión”.

Valoració de l’alumnat de 6è:

La valoració dels alumnes ha estat positiva. La majoria afirma que els  ha agradat molt conèixer autoretrats d’altres artistes i fer el seu propi.

Agraeixen, sobretot, que una artista hagi vingut a l’escola i que els hagi ajudat a reflexionar i a pensar en ells mateixos. També els ha agradat i encuriosit el món de les emocions i sentiments associats als colors.

En general  comenten que s’ho han passat bé i els ha agradat molt el resultat final.

Yassin:  Ha estat fantàstic! Jo no sabia que cada emoció podia tenir un color. Agraeixo també que la Cristina hagi vingut a l’escola a fer aquest treball amb nosaltres.

Unai: M’ha agradat la feina que hem fet ,  sobretot perquè m’ha ajudat a saber qui sóc.

Mohamed M.: M’ha agradat molt perquè he conegut a una artista i perquè ara sé que les emocions es poden associar a un color.

Isaac: El que més em va agradar va ser fer el meu autoretrat perquè em va ajudar a reflexionar i a pensar en mi mateix.

Adonai:  Aquesta feina m’ha ajudat a saber que la gent pot canviar.

Amin: M’ha agradat molt veure autoretrats d’altres artistes.

Valoració de la mestra, Maria José Carrión:

Portar a l’escola artistes per a que expliquin  als alumnes les seves obres i que els facin treballar, sempre ha estat una experiència molt enriquidora. No ha estat la primera vegada que un artista ens ha visitat i ha parlat als alumnes de la seva feina i d’obres conegudes pels nens. Els fascina conèixer a persones que dediquen la vida a crear, son curiosos i no deixen de fer preguntes de tot tipus. Per aquesta raó vaig acceptar la proposta del projecte “L’Artista va a l’Escola”.

Vam treballar amb el grup de 6è, que és poc nombrós, però no és un grup cohesionat i entre ells tenen moltes rivalitats  i problemes de convivència. Tot i això, l’experiència va captar la seva atenció i els hi va agradar força.

Individualment, el tema els ha causat impacte emocional i els ha fet reflexionar sobre com són i el que volen canviar d’ells mateixos.

Només dir, que sempre serà per a mi una experiència positiva que els artistes locals (sobretot) visitin als alumnes a les aules i els mostrin les seves obres tot parlant d’elles. Penso que s’hauria de fer més sovint o com un projecte habitual en certs cursos. Ells ho viuen com algo diferent dins la seva rutina escolar i es mostren atents a tot allò que els aporta.

La instal·lació final, al passadís d’entrada a l’Escola Riu Clar. L’educació com a acompanyant en el camí del creixement personal dels infants. Moltes felicitats a tots i totes, Cristina, Maria José i alumnat!

 

 

L’espai que habito em conforma, Cristina Ferré a l’Escola Tarragona

Objectius:

  • Conèixer diferents exemples d’autorepresentació mitjançant símbols, tant de la Cristina Ferré com d’altres artistes contemporanis, per exemple Antoni Tàpies i Lídia Porcar.
  • Entendre que l’art actual sovint utilitza llenguatges manllevats d’altres disciplines i els subverteix en interès de la pròpia obra.
  • Apropar-nos al llenguatge de l’arquitectura fent servir els conceptes de planta i escala.
  • Reflexionar sobre la importància de la idea a transmetre i la utilització dels símbols.

1ª sessió, dia 23 de gener de 2019

Els nois i noies estaven expectants i molt encuriosits. Per tal que adquirissin un mínim de coneixement del llenguatge arquitectònic, se’ls van mostrar exemples de plànols de diferents èpoques, així com de disseny industrial, i van poder distingir entre planta, alçat i secció. A partir d’aquí, van iniciar una pràctica de dibuix en planta de diferents objectes de l’aula. En un principi, els semblava un treball molt complicat i mostraren certa inquietud, però a poc a poc van anar comprenent la tasca i s’hi van posar amb molt d’interès. Ho van comprendre sense grans dificultats.

2ª sessió, dia 06 de febrer de 2019

El segon dia els infants van fer una pràctica de plànol arquitectònic i decidiren representar la pròpia aula. La proposta fou que les mides no es prendrien com ho faria un arquitecte, sinó que utilitzaríen el propi cos com a mesura. D’aquesta manera s’introduia l’aspecte lúdic i, en treballar en equip, es posava en evidència que el treball individual es dilueix en el del col·lectiu, ja que la peça final seria una instal·lació col·lectiva.

Treball a casa

La pràctica del segon dia la va repetir cadascú a casa seva, dibuixant aquell espai de la pròpia llar que millor els acull habitualment. Aquest cop podien necessitar la col·laboració d’algun familiar i realment en van fer ús, ja que uns quants es van animar a fer tota la casa i fins i tot algú va aprofitar la professió de constructor del pare per afegir-hi tota mena de detalls. També van preparar un petit dibuix que els simbolitzés.

3ª sessió, dia 20 de febrer de 2019

A la darrera sessió van arribar molt orgullosos i orgulloses dels deures fets i, un per un, van anar explicant perquè havien dibuixat aquells espais i el símbol que havien triat per identificar-se. Alguns alumnes van representar unes vambes o una pilota, ja que fan esports. D’altres un banyador de sincronitzada, ja que és la seva passió. Alguns la seva inicial, ja que tenen molt de caràcter…!

Finalment, es van abocar amb molta concentració a traslladar els plànols als papers vegetals definitius que, amb l’ajuda de les mestres, van instal·lar a la paret del passadís creant una obra molt estètica, plena de contingut i misteris a desxifrar.

Tot seguit, al passadís de l’escola, el resultat final: un plànol conjunt dels espais d’intimitat de l’alumnat. Moltes felicitats per la feina feta!

Valoració de l’artista convidada, Cristina Ferré:

Com a experiència personal ha estat un immens plaer veure la il·lusió amb què, tant alumnes com mestres, em rebien i abordaven la feina, la qual cosa em fa reflexionar que l’escola està molt mancada de disruptors de la rutina. Hem de fer possibles més situacions per a compartir diferents maneres de pensar i crear plegats.

Valoració de les mestres, Sandra Armora i Georgina Pinyol, i dels infants de 4t d’educació primària:

 

Testimonis de la memòria. Maria Roig a l’Institut Antoni de Martí i Franquès.

 

Aquesta proposta didàctica s’emmarca dins d’un projecte global de centre sobre la Memòria Històrica del període comprès entre la Segona República (1931) i la mort de Franco (1975).

Objectius comuns amb el projecte de l’Institut Martí i Franquès:

  • Contribuir a la investigació, a la difusió i a la reflexió entorn dels fets històrics del segle XX, posant un especial èmfasi en els períodes de la Segona República, la Guerra Civil i el Franquisme.
  • Recuperar la memòria històrica local i de la comunitat educativa participant a l’Institut.
  • Aprendre a realitzar treball de camp, entrevista i investigació.
  • Restituir la dignitat de les víctimes i denunciar els períodes bèl·lics i violents de la història de la humanitat per tal que no es repeteixin.
  • Educar sense rancúnia, revenja o victimisme sinó amb un coneixement més objectiu de la veritat.
  • Recollir el testimoni de la darrera generació de ciutadans que van viure aquests períodes.
  • Potenciar la recollida de testimonis orals, escrits, impresos, fotogràfics i d’objectes que aportin coneixement i vivències dels temps passats i que serveixin per fer de contrapunt i aportar valors a les generacions actuals.
  • Crear una comunitat educativa més cohesionada, solidària i respectuosa amb la llibertat, la democràcia i els drets de les persones a partir del coneixement de la memòria històrica.
  • Aportar una visió nova a la societat actual i contribuir a repensar els valors i costums propis d’una societat consumista i individualista a partir dels valors de l’esforç i la superació personals i socials, la solidaritat i el compromís amb la comunitat.
  • Arxivar i preservar al centre aquests racons de la memòria per què se’n pugui fer ús i es pugui treballar amb més documentació en un futur.

Gràcies a la concessió de l’Ajut Pont 2018, convidem a la Maria Roig, que ens farà de guia per la seva experiència com a documentalista en diversos projectes audiovisuals sobre la memòria històrica. Comencem llavors a treballar amb l’alumnat de Cultura Audiovisual de 2n de Batxillerat.

Objectius concrets a desenvolupar en la matèria Cultura Audiovisual:

  • Fer un documental sobre algun tema relacionat amb la vida quotidiana dels períodes històrics proposats per l’institut.
  • Fomentar el treball intergeneracional, fent servir fonts orals i fotografies familiars per tal de reconstruir la història recent.
  • Estimular la recerca a través de l’arxiu provincial de Tarragona, les fonts bibliogràfiques i els llocs web.
  • Tenir cura en fer servir fonts documentals i música lliures de drets.

1a Sessió: Presentació de la Maria (dia 14/12)

La Maria es presenta a classe com a membre d’una familia que ha viscut de prop el període a treballar. Porta objectes i fotografies personals per demostrar com es pot reconstruir la història a partir de petits fragments. Comparteix amb nosaltres algunes de les creacions audiovisuals en les qual ha participat. Abans de marxar fem pluja d’idees sobre possibles temes a tractar: els traumes psicològics, les cicatrius, la música de l’època…

Després de la primera visita de la Maria, seguim treballant a classe. Mirem el seu documental “Cinc batalles” i fem la fitxa que ens ha proposat com a exercici previ abans de fer qualsevol creació audiovisual.

Tema: la superació personal. Idea dramàtica: una noia que estudia fotografia fa un treball artístic sobre el seu propi cos. Punt de vista: la protagonista, les escriptores famoses, la lletra de la cançó. Audiència: general i, en especial, dones. Objectius: despertar l’empatia, sensibilitzar, augmentar l’autoestima, trencar estereotips.

Abans que torni a venir la Maria, ens organitzem per grups de treball d’unes 5 persones aproximadament, i decidim els  temes a tractar, de manera que cada grup elaborarà un capítol del documental col·lectiu.

2ª Sessió: Estratègies de recerca i creació d’un documental (dia 25/1)

A part de comptar amb la col·laboració dels testimonis orals i escrits dels avis i àvies de l’alumnat, la Maria ens aconsella la recerca d’imatges antigues (i també actuals) que parlin sobre el tema escollit i ens recomana visitar els arxius històrics de la ciutat i “Tarragona Antiga” a Facebook. Fem també la fitxa de les idees més desenvolupades i concretem algunes estratègies de recerca i creació com les entrevistes o la simbologia dels objectes.

La Maria ens recomana distribuir-nos, en cada grup de treball, segons els diferents rols d’un equip audiovisual: GUIÓ (estructura, ordenació de les idees), PRODUCCIÓ (roba, perruqueria…), DOCUMENTALISTA (recerca als arxius), DIRECCIÓ FOTOGRÀFICA (tipus de pla, angles de visió, il·luminació…), SO (micros, drets d’autor de la música…), MUNTATGE (edició final del documental).

3ª Sessió: Preparats per començar! (dia 16/2)

La Maria ens explica que no és imprescindible ser totalment verídics, sinó que importa sobretot la veracitat del missatge a transmetre. Ens aconsella la transcripció de les entrevistes que farem per detectar després les parts que volem ilustrar audiovisualment. I també ens recomana fer una escaleta amb dos columnes: imatge i so. Haurem de filmar no només les entrevistes sinó també plans de recurs per aportar dinamisme a les imatges i despertar l’interés dels espectadors.

Durant els dies següents redactem les preguntes de les entrevistes previstes a classe i fem recerca de fonts documentals a:

Fons lliures de dret: https://archive.org

Facebook Tarragona Antiga: https://www.facebook.com/tarragonantiga

Arxiu municipal de la ciutat de Tarragona, Tabacalera:

https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/arxiu-municipal-tarragona/serveis/consulta-directa-de-documentacio/arxiu-fotografic

Arxiu Provincial de Tarragona, Rambla Vella: http://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/ArxiusEnLinia/

https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/biblioteca-hemeroteca/hemeroteca-1/premsa-digitalitzada-1

Premsa digitalitzada de Tarragona: https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/biblioteca-hemeroteca/hemeroteca-1/premsa-digitalitzada-1

EduCAC: http://www.educac.cat/actualitat/trobo-imatges-o-musica-lliure-drets-pel-meu-audiovisual

Alguns alumnes visiten personalment l’Arxiu Històric Provincial de Tarragona on el seu director, Ricard Ibarra, ens ajuda amb el procés de documentació.

4ª Sessió: Estrena dels documentals! (19/3)

Fem l’estrena en una aula amb pantalla gran i assaborint piruletes, per celebrar que hem estat capaços de fer recerca, entrevistes, el guió i l’edició dels nostres documentals. Ens adonem que falta polir algunes qüestions de so i subtitulació en català, però estem satisfets i satisfetes del resultat! Fem servir una pauta per co-avaluarnos i les puntuacions són generoses, tots i totes hem superat els obstacles fins aconseguir donar veu als testimonis de la memòria!

Valoració final d’alguns alumnes participants: 

Laia: “Al principi no em semblava un tema molt entretingut de tractar perquè el trobava molt llunyà però, després de fer aquest documental, he vist que em vaig equivocar. M’ha semblat una experiència fantàstica, ja que he après moltes coses sobre com vivien els camillers i els soldats durant la Guerra Civil des de primera mà. (…) Al principi pensava que no trobaríem moltes fotografies, però després vam trobar i m’ha agradat molt el resultat final”.

Maria B.: “Nuestro tema era la fe durante la postguerra. Decidimos entrevistar cada una a nuestras abuelas para así tener tres versiones diferentes del mismo tema. Nos vino muy bien que una de nuestras abuelas no fuera creyente, otra lo fuera muchísimo y la tercera creyera en la fe, pero no en extremo. (…) Quedó un documental con preguntas y respuestas muy interesantes que pueden enseñar a muchas personas cosas que no habrían podido encontrar en un libro”.

Sergi: “Aquesta experiència m’ha permès comprendre el passat del nostre país i de la nostra família. (…) No només m’ha fet aprendre sobre el passat, sinó que m’ha donat lliçons de vida com el fet de no rendir-se passi el que passi, per molts obstacles que es posin davant meu o que la felicitat es pot trobar i es trobarà en les coses més simples de la vida”.

Laura: “El vídeo està tot en blanc i negre perquè donés l’efecte d’antic, com les pel·lícules antigues que veien les nostres àvies. (…) Personalment m’ha agradat molt el resultat d’aquest treball, a més ha sigut una experiència molt gratificant asseure’m a parlar amb la meva àvia sobre com vivia ella quan era jove”.

Maria: “Una de las partes que más me gustó y me conmovió fue conocer un poco más a mis abuelos y descubrir su infancia. Probablemente sin haber hecho este proyecto nunca lo hubiera preguntado”.

Óscar: “Personalment, fer aquest documental m’ha servit per aprendre molt més del tema de postguerra en Catalunya; he pogut empatitzar amb totes aquelles persones que ho van viure. Gràcies a la intervenció d’un historiador d’alt prestigi, hem pogut transmetre tota aquesta sensibilitat sobre la Guerra Civil que es va viure en el poble de Solivella; les històries que contava eren dignes de reflexió. Va ser una experiència única, poder compartir aquestes històries amb tota la gent del nostre voltant; una experiència que jo mai oblidaré”.

Montse: “Aquest treball m’ha agradat molt perquè he après moltes coses sobre com era anar a l’escola en aquells temps. És cert que l’experiència dels entrevistats sobre l’escola no va ser molt dolenta, amb comparació a les històries i maldats que havia sentit explicar a altra gent gran. Però, encara que ells no van patir els dolorosos càstigs i humiliacions que alguns professors exercien als seus alumnes, sí que van patir l’adoctrinament feixista, la repressió ideològica i la imposició de la religió catòlica cristiana.

Avui en dia em sento molt afortunada de poder expressar la meva opinió a l’escola, sense tindre por que em peguin o posin als meus pares a la presó. També em sento afortunada per poder vestir com vulgui i tindre unes ideologies i creences pròpies, també que tingui el dret i la llibertat de desenvolupar la meva ment i el meu pensament de la manera que vulgui, i també de sentir-me segura en una classe, on s’eduquen als nens i a les nenes, per igual, amb respecte i empatia, i on s’anima a les noves generacions a conèixer, experimentar i aprendre.

L’escola, en aquella època, tenia la funció principal d’adoctrinar a les noves generacions perquè la ideologia franquista tingues més suport i seguidors de cara al futur. Mentre que, actualment, l’escola és una eina fonamental en l’enriquiment intel·lectual, on des de petits s’ensenyen coneixements de les diferents branques del saber i on es permet que cada persona pugui triar lliurement el seu futur, i on se li posen al seu abast les eines necessàries per fer-ho.

L’educació al franquisme era censura, por i repressió, mentre que l’educació en l’actualitat és llibertat intel·lectual, aprenentatge, diversitat d’opinió i ideologies, enriquiment intel·lectual, respecte, bons valors, etc.”

Valoració de la professora Eloïsa Valero: “Saber que la Maria Roig ens acompanyaria en tot el procés em donava confiança, el que no sabia era que fos tan difícil fer un documental: ser rigorosos amb la memòria, il·lustrar la història amb imatges d’arxiu i plans de recurs, aconseguir una certa qualitat de so a les entrevistes… malgrat tot l’esforç dedicat, ha valgut la pena per l’apropament entre generacions que ha suposat i per l’aprenentatge de vida aconseguit”.

Valoració de l’artista convidada, Maria Roig: “Testimonis de la memòria” ha estat un projecte intens, des d’una perspectiva emocional i de treball. Es va plantejar des d’un inici un treball de camp on els alumnes empatitzessin amb els més grans, amb testimonis directes de la història, testimonis que ens poguessin narrar aquesta memòria històrica de manera directa i impactant.

La primera sessió ens va servir per conèixer-nos. Jo mateixa vaig explicar la història de la meva família, una història molt marcada per la guerra. Això va obrir una finestra a les ganes d’investigar els propis familiars i quines històries s’amagaven darrere cada família. Vam discutir sobre les preocupacions que devien tenir en aquella època, com ho vivien i quins traumes els hi havia provocat tot plegat.

Les següents sessions van servir per formar grups de treball i afrontar com s’hauria de realitzar el documental que faria cada grup. Es tractaria d’un documental breu i que afrontés una temàtica molt concreta, van sortir-ne algunes com: les presons franquistes, la dona durant la guerra i la postguerra, la batalla de l’Ebre, la fe durant la guerra i la postguerra, l’escola, els jocs infantils….

L’alumnat va treballar molt per a poder desenvolupar el rol de documentalistes, guionistes, sonidistes, muntadors… Comprovant de manera clara la complexitat de la realització d’un document audiovisual i les seves dificultats.

Personalment estic molt agraïda per aquesta oportunitat. M’ha permès veure l’interès dels joves per la seva història, les ganes de treballar en equip i l’interès per transmetre valors. M’enriqueix cadascuna de les històries que ens han explicat, m’emociona veure la seva sensibilitat a l’hora de tractar temes sovint tan fràgils. Estic molt contenta del resultat de la seva feina, aquests breus documentals que contenen petites històries que ens permeten fer-nos grans”.


Més informació a:fervisible.blogspot.com

Impacte del projecte a través del temps:

El dia de la inauguració de l’exposició de “L’artista va a l’escola”, l’1 de febrer de 2019, l’exalumna Carolina López llegeix en veu alta fragments del diari del seu besavi, escrit fent de soldat durant la Guerra Civil Espanyola. Fou a partir d’aquest diari que la Carol i altres companys de classe van fer el seu documental “Memòries de l’Ebre”. Va ser un dels moments més emotius de l’acte. La Carol va venir acompanyada del seus familiars, la seva mare (neta de l’escriptor del diari), el seu avi (fill del soldat), el seu pare i la seva germana.

El dia 14 de juny de 2019 es presenta el documental “Memòries de l’Ebre” fet per Carolina Lucas, Alba Méndez, Laia Moreno i Laura Rodríguez en el festival FIC-CAT de Roda de Berà per haver estat seleccionat en la secció oficial dels centres educatius.

 

 

 

Petits trucs per fer caricatures i còmics. Miguel Villalba a l’Institut Torreforta

Objectius:
– Desmitificar la dificultat de fer un retrat
– Ser capaç d’observar els trets característics de les persones i exagerar-los com un valor afegit d’allò que fa únic/a a cada persona.
– Anar més enllà de l’estereotip de personatge de còmic.
– Gaudir del dibuix.
– Entendre i utilitzar el llenguatge del còmic.

1a sessió: Presentació.
Dimarts 13 de març, el Miquel Villalba venia per primera vegada a l’Institut, i s’enfrontava a un gran repte, 100 alumnes de 1r ESO en una mateixa sala, en penombra per poder gaudir així de les imatges projectades que ens anava passant.

Va explicar-nos la història del còmic i la caricatura des dels seus inicis. Es va remuntar als egipcis, arribant  a com van sorgir les primeres historietes als diaris americans fins a la contemporaneïtat. També ens va mostrar alguns dels seus dibuixants preferits que el conduïren a aquest món.

Els estudiants estaven molt receptius, i molts volien intervenir, doncs molts dels personatges que mostrava els coneixien.  El Miguel ens va explicar alguna anècdota curiosa, com per què el Hulk era de color verd per un error d’impremta, o per què el Popeye, un personatge originàriament de còmic, només menjava espinacs a la televisió, havent estat fins aleshores un carnívor voraç.

2a Sessió: La Caricatura.
Dia 20 de març. Costa, de vegades, en contextos educatius, trobar l’equilibri entre que els alumnes s’ho passin bé i estiguin aprenent. Motivar els alumnes pot provocar un engrescament que porti a que després sigui difícil de dominar i tornar a centrar.

El Miquel va començar  a explicar com fer el plantejament per a dibuixar una caricatura, en què fixar-se i com repartir els espais. Quan va començar a demanar voluntaris per a fer-los-hi caricatures a la pissarra a manera d’exemple,  els alumnes es van començar a engrescar, però a la vegada estaven molt pendents del que passava a la pissarra. Teníem pràcticament 40 alumnes junts per sessió, i recordo que el meu patiment estava a flor de pell. Però, quan els alumnes es van posar a dibuixar al company del davant, vaig quedar sorpresa de la seva motivació, concentració i del resultat final. La sessió no era molt llarga, però els alumnes van rendir moltíssim.

Cal dir que el Miguel els hi va deixar molt clar, abans de començar, que sempre que es fa una caricatura es busquen els trets més característics de la persona, que són els que ens donen personalitat. i que mai es dibuixa una caricatura per deixar en evidència o menysprear una altra persona.

Com a deures, per la propera sessió, ens va demanar que cada alumne anés pensant en un personatge, i que no estaria malament que aquest s’inspirés en ells mateixos.

3a sessió: Personatges fantàstics.
Dia 23 de març. El Miquel ens va fer una introducció al món del còmic. És un tema que, com a professora, he impartit moltes vegades. Els conceptes eren els mateixos, però vaig aprendre algunes qüestions que no sabia. A més a més, ell va incidir en l’aspecte artístic del còmic, en el valor que aquest té i va explicar amb exemples com el cinema s’ha apropiat de personatges i elements del còmic i no a l’inrevés.

Després va demanar a tot l’alumnat que creessin un personatge a partir d’un gargot…Va ser genial com, de cop i volta,  a l’aula naixien aliens, pops, personatges fantàstics amb personalitats contundents i diverses. Podem dir que, amb un clic, va fer desaparèixer aquells personatges sense personalitat que acostumen a fer la gran majoria d’alumnes, per un repertori fabulós, li vaig dir que això li copiaria i li agrairia sempre.

Per últim, havien de fer quatre enquadraments del personatge, 1r Pla, Pla Mig, Pla Americà i Pla Sencer, una activitat que per molts va ser difícil; però bé, ja hi arribarem! De moment, anem avançant, i força ràpid!

 

4a sessió: Visions del personatge.
Dies 5 i 6 d’abril. Quedava l’última sessió, ara calia que representessin al personatge que havien creat durant la sessió anterior,  amb tres estats d’ànim diferent (enfadat, trist, alegre, enamorat…).

També calia que aquest personatge el dibuixessin en punt de vista picat, contrapicat i angle de visió normal. Van sortir força bé, la manera com els hi va explicar era tan simplificada que una cosa que sovint resulta quasi bé impossible, va ser bastant fàcil.

Quedava, per acabar, crear una tira còmica, de dos a quatre vinyetes, on passés alguna cosa. Crec que molts no van saber continuar amb el seu personatge fantàstic i van tornar a l’estereotip de personatge “normal”, això em va fer adonar com a professora que encara quedava molt per aprendre i que havien adquirit un coneixement que possiblement la majoria encara havien de madurar.

Valoració de l’artista Miguel Villalba:
Ha sigut una oportunitat única per a  mi fer un taller de còmic a l’Institut Torreforta, no només per divulgar el còmic com a Art i vehicle de cultura, com ja fem a la Setmana del Còmic de Tarragona, sinó per conèixer al seu fantàstic professorat i alumnat. Espero que, de la gran quantitat d’alumnes als que he tingut el plaer d’explicar alguns trucs de la professió, li hagi picat la curiositat a algú d’ells per aquest Art, amb “A” majúscula, que és l’Art seqüencial.

Valoració de l’alumnat:

Ahmed: “… a les sessions de “L’artista va a l’escola”, el MIguel Villalba s’explicava molt bé i em va ensenyar que, amb qualsevol ratlla o línia, es pot crear un personatge.”

Olga: “El que em va agradar va ser els resultats dels meus dibuixos, rars i de fer riure, encara que per a mi, són uns dels millors dibuixos (còmics) que he fet mai.”

Ainhoa: “… m’ha semblat que hem fet poques classes, és a dir, que m’hauria agradat haver fet més dies.”

Valoració de la professora, Thais Salvat: Ha estat un projecte fantàstic, però hem estat massa ambiciosos, s’ha volgut arribar a molts alumnes i han faltat hores. Quan tens un projecte tant bonic a les mans, vols que tots els alumnes, totes les línies en participin i, malauradament, el projecte ha quedat una mica diluït amb tanta quantitat d’alumnes. Tot i així, els dibuixos de les caricatures i del personatge a partir del gargot són una mostra del potencial d’aquests nois i noies que difícilment s’arriba a expressar i per això estic sobradament contenta… Seguirem explorant-ho mentre aquests alumnes estiguin una hora a la setmana (l’hora de visual i plàstica)  a les mans d’algun professor de dibuix enamorat de la seva matèria.

Autoretrat-identitat. Rufino Mesa a l’Institut Sant Pere i Sant Pau.

Rufino Mesa és un dels artistes més reconeguts del nostre entorn més proper. Ja jubilat de la seva tasca com a professor a l’escola d’Art, va acceptar encantat la idea de participar en el projecte “L’artista va a l’escola”. Quan vam anar a parlar amb ell, brollaven multitud d’idees possibles des d’on partir i com es podria dirigir una activitat pedagògica que s’adaptés al projecte. Cadascuna de les propostes era engrescadora i plena de contingut pedagògic i artístic. Doncs, quan el Rufino parla, cada idea és un aprenentatge per qui l’escolta. Tot i així, és evident que el seu discurs és complex i profund, per això vam decidir treballar amb un grup reduït de 4t ESO, es tractava de l’alumnat de l’Institut Sant Pere i Sant Pau que cursaven l’optativa de Visual i Plàstica amb la professora Magda Murillo.

El tema escollit va ser la identitat i es treballaria a través de l’autoretrat fotogràfic, fent servir els mòbils. La imatge final estaria acompanyada d’un haiku, un petit poema que ajudés a comunicar un missatge.

Objectius:

– Replantejar-se el selfie i posar-lo en dubte.
– Replantejar-se el jo (el ser, la identitat, el nom, el rostre).
– Preguntar-nos qui som.
– Buscar i fer imatges que ens representin.
– Posar text i valors a les imatges que hem escollit.

El Rufino ho plantejava així:

 Autoretrat – identitat

“L’ésser i el no-res” és la qüestió més complexa que ens puguem plantejar. Amb l’autoretrat s’intenta tocar el tema però gairebé sempre queda frívol i, a canvi, es presenten cares impersonals (selfies sense reflexió alguna). Per salvar la dificultat, intentem enfocar diverses preguntes que emanen del “Ser”: la cara, el nom, l’ànima, la identitat i la qualitat de la proposta estètica. El tangible és l’obra i la projecció que cada persona fa de si mateixa. El treball que feu es salvarà si el resultat aporta solucions poètiques. Al final, aquesta serà la imatge que escollireu com a referent de la identitat de cadascú”.

Primera sessió: els alumnes es traslladaren al lloc on viu l’artista, relativament a prop del seu institut, a “La Comella, Escultura i Natura” (CEN). És un parc de bosc mediterrani amb intervencions escultòriques de l’artista, la majoria d’aquestes són de grans dimensions conformades per enormes blocs de pedra, ciment i ferro, curosament disposats i/o treballats. En aquesta sessió el Rufino va anar explicant cada escultura al grup d’alumnes i, aquestes peces de difícil interpretació en un principi,  anaven adquirint sentit a mesura que l’autor les definia, unes obres molt personals, moltes d’elles autoretrats.

Segona sessió: Aquesta visita va ser a l’aula. Costava d’entendre el discurs del Rufino, i la dificultat dels alumnes va ser evident, per una part copsaven el que deia però, tot i així, se sentien travats i no sabien ben bé què s’esperava d’ells. No podia ser el selfie habitual, no podia ser un autoretrat típic… però com havia de ser aquest autoretrat??? El Rufino parlava de la part de l’ésser que és intangible:

Rufino: “L’ésser es mou en un món eteri, imaginat, reduït, acoblat a l’enteniment, fos en els records i construït amb les creences. Però la ubicació del jo, “l’Ésser en si”, no existeix com a realitat tangible (penseu en això). El context on busquem sempre és espiritual, mental, i el llit on s’ubica està en els pensaments i sentiments. En ells dipositem la raó d’existir, emmagatzemem els records, ens afirmem en ells, anem canviant el seu to segons les circumstàncies i els modifiquem amb els estats d’ànim cada dia. Si introduïm en l’autoretrat tantes variables, ens adonem que els trets del jo canvien constantment i no poden donar-nos com a resultat un “selfie” qualsevol.”

Ens parlava de buscar la individualitat de cadascun de nosaltres, d’allò que ens identifica i ens fa diferents de la resta i de la necessitat d’intentar conèixe’ns a nosaltres mateixos.

Rufino: “Hi ha un factor en cada persona que ens fa ser diferents a tots els altres; cal captar aquesta diferència. Mai sabrem com ens veuen els altres, per aquest motiu hem de ser honestos i, primer de tot, esbrinar com ens veiem. En el nostre imaginari som, i és important si sabem qui som. Agraïts a la vida o no, estem en un viatge mental permanent ja que som idees i records en procés de canvi. Sempre estem en revisió, reajustant principis, aprenent i oblidant i, sense voler-ho, ens veiem dissolts en l’impermanent.”

A la Tercera sessió, i amb l’ajuda de la professora Magda, els alumnes anaren entenent una mica, i una cosa ja era clara… la cara podia formar part, o no! del nostre autoretrat.

Rufino: “El rostre no és el retrat de l’ésser, és l’embolcall d’un univers espiritual que retoquem cada dia. L’espai de trobada és el mirall i ell ens delata i sorprèn cada dia… Una cara és el reflex d’un instant, les contingències de llum que regala el món. El rostre és la màscara dels mil éssers que habiten dins de cada nom.”

A partir de la seva visita, i la seva proposta sobre com treballar l’autoretrat, els alumnes feren les seves creacions i els seus treballs i reflexions. Com a mostra, us mostrem alguns exemples del tipus d’imatges que varen  realitzar. Imatges que cerquen fer una reflexió profunda d’allò que ens identifica com a persones, per autoretratar-nos sense fer les selfies més habituals que sovint poc mostren d’allò que ens omple la ment o el cor.

Rufino: “El tema proposat per a les sessions de “L’artista va a l’escola “, és de certa complexitat. Demano disculpes per això i us animo a seguir encara que resulti cansat. Per animar-vos, us dic que no importa si ara no s’entén prou bé el tema, el que importa és que el tingueu present en el futur.”

En les següents sessions alumnes començaren a treballar:

El Rufino ens va aconsellar d’acompanyar cada autoretrat amb un haiku, com ell fa diàriament en cada fotografia de paisatge, de detall o d’identitat que ell troba interesant durant el dia. Aquí teniu un exemple:

Els alumnes també construeixen els seus haikus, pensant en com i qui són, o també què els fa sentir bé o què els preocupa…

Rufino“Ja teniu disposat el jo a la tribuna dels innocents, emmarcat i exposat el rostre, alçats sobre els vostres sabates com peanyes, maquillats com a actors i descrits en textos sòlids. El que hem fet ha estat un intent, seguiu així tota la vida i quan tingueu 90 anys, potser sabreu alguna cosa de qui sou. Jo estic en això!

Sapigueu que l’obra és una cosa que es confon entre el discurs de la vostra ment i allò que necessiteu. En ella quedareu conformats per un instant, només per ser vistos per fora, però el “rostre complet” queda fosc i indefinit per dins”.

Valoració de l’alumnat de 4t d’ESO
Comentari grupal: “La visita de Rufino ha estat interessant, i el que més ens ha agradat ha estat visitar la Comella. També treballar l’autoretrat, tot i que de vegades semblava que Rufino veia en nosaltres coses diferents de les que nosaltres veiem, i ens desconcertava.”

Valoració de la professora
Magda Murillo: 
“Nosaltres hem tingut el plaer de conèixer a Rufino Mesa. Podem dir que un avi-savi-jove de 70 anys i ple d’energia. El vàrem visitar a la Comella i ens va explicar com entén ell la vida, i el fet creatiu, i va fer una xerrada sobre què defineix a les persones i quines són les reflexions que podem fer-nos per treballar l’autoretrat, més enllà del que es pot considerar la típica imatge d’una selfie. Fer una reflexió profunda d’allò que ens identifica com a persones és un exercici complex però interessant i enriquidor.”

Valoració de l’artista convidad:   Rufino Mesa Vázquez
“Conclusions inconcluses”

Dijo Rainer  María  Rilke

⎯Lo bello es el comienzo de lo terrible que todavía podemos soportar.⎯

Me invitan a L’Artista va a l’escola, y ahí está la belleza que se puede soportar, la juventud y el ímpetu que desprende tener los ojos llenos de asombro. Son jóvenes y se acercan a la Comella como la hierba fresca en primavera…

las hespérides
nacen en la Comella,
flor de Linneo

Hablamos del sabor de la tierra y el rumor del viento, se encaminan por una vía peligrosa: el tiempo el un flujo que pasa y si intentan apurar ese límite perderán la reveladora condición de ser jóvenes. ¿Es posible tal cosa o exagero la posibilidad?

entre colores
se confunden las voces
y pensamientos 

Hablamos y parece que todo se comprende. El tema: los tres soportes del Ser, el rostro, el nombre y el alma. Hablamos y debatimos ahora que estamos vivos, ahora que tenemos la mente clara y los deseos afilados, pero…

entre palabras
miedo a la libertad
llanto de niño    

Planteamos la faena con multitud de ejemplos; ya se han enterado, saben que un autorretrato no es un selfy, que no se trata del rostro, que la conciencia personal está distribuida en infinitud de detalles difíciles de encontrar.

Escuchan y participan, se animan y actúan…

todas las guerras
evaporan los muertos
con aguaviva

Les digo que no se preocupen, sólo hemos puesto la semilla y en su día, crecerá un árbol robusto, bello y cargado de futuro…

doce náyades,
como rocas enlazadas
en el misterio

El trajo a realizar es una fotografía que los represente y una reflexión corta sobre quienes son, como se ven y que sienten: seguro que lo han hecho.

Tarragona a 24. 9 2018

Impacte del projecte a través del temps:

L’acció poètica conduïda pel Rufino Mesa durant la inauguració de l’exposició de “L’artista va a l’escola” 2019: recollir els murmuris dels visitants en una càpsula, receptacle d’ànimes.