Testimonis de la memòria. Maria Roig a l’Institut Antoni de Martí i Franquès.

 

Aquesta proposta didàctica s’emmarca dins d’un projecte global de centre sobre la Memòria Històrica del període comprès entre la Segona República (1931) i la mort de Franco (1975).

Objectius comuns amb el projecte de l’Institut Martí i Franquès:

  • Contribuir a la investigació, a la difusió i a la reflexió entorn dels fets històrics del segle XX, posant un especial èmfasi en els períodes de la Segona República, la Guerra Civil i el Franquisme.
  • Recuperar la memòria històrica local i de la comunitat educativa participant a l’Institut.
  • Aprendre a realitzar treball de camp, entrevista i investigació.
  • Restituir la dignitat de les víctimes i denunciar els períodes bèl·lics i violents de la història de la humanitat per tal que no es repeteixin.
  • Educar sense rancúnia, revenja o victimisme sinó amb un coneixement més objectiu de la veritat.
  • Recollir el testimoni de la darrera generació de ciutadans que van viure aquests períodes.
  • Potenciar la recollida de testimonis orals, escrits, impresos, fotogràfics i d’objectes que aportin coneixement i vivències dels temps passats i que serveixin per fer de contrapunt i aportar valors a les generacions actuals.
  • Crear una comunitat educativa més cohesionada, solidària i respectuosa amb la llibertat, la democràcia i els drets de les persones a partir del coneixement de la memòria històrica.
  • Aportar una visió nova a la societat actual i contribuir a repensar els valors i costums propis d’una societat consumista i individualista a partir dels valors de l’esforç i la superació personals i socials, la solidaritat i el compromís amb la comunitat.
  • Arxivar i preservar al centre aquests racons de la memòria per què se’n pugui fer ús i es pugui treballar amb més documentació en un futur.

Gràcies a la concessió de l’Ajut Pont 2018, convidem a la Maria Roig, que ens farà de guia per la seva experiència com a documentalista en diversos projectes audiovisuals sobre la memòria històrica. Comencem llavors a treballar amb l’alumnat de Cultura Audiovisual de 2n de Batxillerat.

Objectius concrets a desenvolupar en la matèria Cultura Audiovisual:

  • Fer un documental sobre algun tema relacionat amb la vida quotidiana dels períodes històrics proposats per l’institut.
  • Fomentar el treball intergeneracional, fent servir fonts orals i fotografies familiars per tal de reconstruir la història recent.
  • Estimular la recerca a través de l’arxiu provincial de Tarragona, les fonts bibliogràfiques i els llocs web.
  • Tenir cura en fer servir fonts documentals i música lliures de drets.

1a Sessió: Presentació de la Maria (dia 14/12)

La Maria es presenta a classe com a membre d’una familia que ha viscut de prop el període a treballar. Porta objectes i fotografies personals per demostrar com es pot reconstruir la història a partir de petits fragments. Comparteix amb nosaltres algunes de les creacions audiovisuals en les qual ha participat. Abans de marxar fem pluja d’idees sobre possibles temes a tractar: els traumes psicològics, les cicatrius, la música de l’època…

Després de la primera visita de la Maria, seguim treballant a classe. Mirem el seu documental “Cinc batalles” i fem la fitxa que ens ha proposat com a exercici previ abans de fer qualsevol creació audiovisual.

Tema: la superació personal. Idea dramàtica: una noia que estudia fotografia fa un treball artístic sobre el seu propi cos. Punt de vista: la protagonista, les escriptores famoses, la lletra de la cançó. Audiència: general i, en especial, dones. Objectius: despertar l’empatia, sensibilitzar, augmentar l’autoestima, trencar estereotips.

Abans que torni a venir la Maria, ens organitzem per grups de treball d’unes 5 persones aproximadament, i decidim els  temes a tractar, de manera que cada grup elaborarà un capítol del documental col·lectiu.

2ª Sessió: Estratègies de recerca i creació d’un documental (dia 25/1)

A part de comptar amb la col·laboració dels testimonis orals i escrits dels avis i àvies de l’alumnat, la Maria ens aconsella la recerca d’imatges antigues (i també actuals) que parlin sobre el tema escollit i ens recomana visitar els arxius històrics de la ciutat i “Tarragona Antiga” a Facebook. Fem també la fitxa de les idees més desenvolupades i concretem algunes estratègies de recerca i creació com les entrevistes o la simbologia dels objectes.

La Maria ens recomana distribuir-nos, en cada grup de treball, segons els diferents rols d’un equip audiovisual: GUIÓ (estructura, ordenació de les idees), PRODUCCIÓ (roba, perruqueria…), DOCUMENTALISTA (recerca als arxius), DIRECCIÓ FOTOGRÀFICA (tipus de pla, angles de visió, il·luminació…), SO (micros, drets d’autor de la música…), MUNTATGE (edició final del documental).

3ª Sessió: Preparats per començar! (dia 16/2)

La Maria ens explica que no és imprescindible ser totalment verídics, sinó que importa sobretot la veracitat del missatge a transmetre. Ens aconsella la transcripció de les entrevistes que farem per detectar després les parts que volem ilustrar audiovisualment. I també ens recomana fer una escaleta amb dos columnes: imatge i so. Haurem de filmar no només les entrevistes sinó també plans de recurs per aportar dinamisme a les imatges i despertar l’interés dels espectadors.

Durant els dies següents redactem les preguntes de les entrevistes previstes a classe i fem recerca de fonts documentals a:

Fons lliures de dret: https://archive.org

Facebook Tarragona Antiga: https://www.facebook.com/tarragonantiga

Arxiu municipal de la ciutat de Tarragona, Tabacalera:

https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/arxiu-municipal-tarragona/serveis/consulta-directa-de-documentacio/arxiu-fotografic

Arxiu Provincial de Tarragona, Rambla Vella: http://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/ArxiusEnLinia/

https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/biblioteca-hemeroteca/hemeroteca-1/premsa-digitalitzada-1

Premsa digitalitzada de Tarragona: https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/biblioteca-hemeroteca/hemeroteca-1/premsa-digitalitzada-1

EduCAC: http://www.educac.cat/actualitat/trobo-imatges-o-musica-lliure-drets-pel-meu-audiovisual

Alguns alumnes visiten personalment l’Arxiu Històric Provincial de Tarragona on el seu director, Ricard Ibarra, ens ajuda amb el procés de documentació.

4ª Sessió: Estrena dels documentals! (19/3)

Fem l’estrena en una aula amb pantalla gran i assaborint piruletes, per celebrar que hem estat capaços de fer recerca, entrevistes, el guió i l’edició dels nostres documentals. Ens adonem que falta polir algunes qüestions de so i subtitulació en català, però estem satisfets i satisfetes del resultat! Fem servir una pauta per co-avaluarnos i les puntuacions són generoses, tots i totes hem superat els obstacles fins aconseguir donar veu als testimonis de la memòria!

Valoració final d’alguns alumnes participants: 

Laia: “Al principi no em semblava un tema molt entretingut de tractar perquè el trobava molt llunyà però, després de fer aquest documental, he vist que em vaig equivocar. M’ha semblat una experiència fantàstica, ja que he après moltes coses sobre com vivien els camillers i els soldats durant la Guerra Civil des de primera mà. (…) Al principi pensava que no trobaríem moltes fotografies, però després vam trobar i m’ha agradat molt el resultat final”.

Maria B.: “Nuestro tema era la fe durante la postguerra. Decidimos entrevistar cada una a nuestras abuelas para así tener tres versiones diferentes del mismo tema. Nos vino muy bien que una de nuestras abuelas no fuera creyente, otra lo fuera muchísimo y la tercera creyera en la fe, pero no en extremo. (…) Quedó un documental con preguntas y respuestas muy interesantes que pueden enseñar a muchas personas cosas que no habrían podido encontrar en un libro”.

Sergi: “Aquesta experiència m’ha permès comprendre el passat del nostre país i de la nostra família. (…) No només m’ha fet aprendre sobre el passat, sinó que m’ha donat lliçons de vida com el fet de no rendir-se passi el que passi, per molts obstacles que es posin davant meu o que la felicitat es pot trobar i es trobarà en les coses més simples de la vida”.

Laura: “El vídeo està tot en blanc i negre perquè donés l’efecte d’antic, com les pel·lícules antigues que veien les nostres àvies. (…) Personalment m’ha agradat molt el resultat d’aquest treball, a més ha sigut una experiència molt gratificant asseure’m a parlar amb la meva àvia sobre com vivia ella quan era jove”.

Maria: “Una de las partes que más me gustó y me conmovió fue conocer un poco más a mis abuelos y descubrir su infancia. Probablemente sin haber hecho este proyecto nunca lo hubiera preguntado”.

Óscar: “Personalment, fer aquest documental m’ha servit per aprendre molt més del tema de postguerra en Catalunya; he pogut empatitzar amb totes aquelles persones que ho van viure. Gràcies a la intervenció d’un historiador d’alt prestigi, hem pogut transmetre tota aquesta sensibilitat sobre la Guerra Civil que es va viure en el poble de Solivella; les històries que contava eren dignes de reflexió. Va ser una experiència única, poder compartir aquestes històries amb tota la gent del nostre voltant; una experiència que jo mai oblidaré”.

Montse: “Aquest treball m’ha agradat molt perquè he après moltes coses sobre com era anar a l’escola en aquells temps. És cert que l’experiència dels entrevistats sobre l’escola no va ser molt dolenta, amb comparació a les històries i maldats que havia sentit explicar a altra gent gran. Però, encara que ells no van patir els dolorosos càstigs i humiliacions que alguns professors exercien als seus alumnes, sí que van patir l’adoctrinament feixista, la repressió ideològica i la imposició de la religió catòlica cristiana.

Avui en dia em sento molt afortunada de poder expressar la meva opinió a l’escola, sense tindre por que em peguin o posin als meus pares a la presó. També em sento afortunada per poder vestir com vulgui i tindre unes ideologies i creences pròpies, també que tingui el dret i la llibertat de desenvolupar la meva ment i el meu pensament de la manera que vulgui, i també de sentir-me segura en una classe, on s’eduquen als nens i a les nenes, per igual, amb respecte i empatia, i on s’anima a les noves generacions a conèixer, experimentar i aprendre.

L’escola, en aquella època, tenia la funció principal d’adoctrinar a les noves generacions perquè la ideologia franquista tingues més suport i seguidors de cara al futur. Mentre que, actualment, l’escola és una eina fonamental en l’enriquiment intel·lectual, on des de petits s’ensenyen coneixements de les diferents branques del saber i on es permet que cada persona pugui triar lliurement el seu futur, i on se li posen al seu abast les eines necessàries per fer-ho.

L’educació al franquisme era censura, por i repressió, mentre que l’educació en l’actualitat és llibertat intel·lectual, aprenentatge, diversitat d’opinió i ideologies, enriquiment intel·lectual, respecte, bons valors, etc.”

Valoració de la professora Eloïsa Valero: “Saber que la Maria Roig ens acompanyaria en tot el procés em donava confiança, el que no sabia era que fos tan difícil fer un documental: ser rigorosos amb la memòria, il·lustrar la història amb imatges d’arxiu i plans de recurs, aconseguir una certa qualitat de so a les entrevistes… malgrat tot l’esforç dedicat, ha valgut la pena per l’apropament entre generacions que ha suposat i per l’aprenentatge de vida aconseguit”.

Valoració de l’artista convidada, Maria Roig: “Testimonis de la memòria” ha estat un projecte intens, des d’una perspectiva emocional i de treball. Es va plantejar des d’un inici un treball de camp on els alumnes empatitzessin amb els més grans, amb testimonis directes de la història, testimonis que ens poguessin narrar aquesta memòria històrica de manera directa i impactant.

La primera sessió ens va servir per conèixer-nos. Jo mateixa vaig explicar la història de la meva família, una història molt marcada per la guerra. Això va obrir una finestra a les ganes d’investigar els propis familiars i quines històries s’amagaven darrere cada família. Vam discutir sobre les preocupacions que devien tenir en aquella època, com ho vivien i quins traumes els hi havia provocat tot plegat.

Les següents sessions van servir per formar grups de treball i afrontar com s’hauria de realitzar el documental que faria cada grup. Es tractaria d’un documental breu i que afrontés una temàtica molt concreta, van sortir-ne algunes com: les presons franquistes, la dona durant la guerra i la postguerra, la batalla de l’Ebre, la fe durant la guerra i la postguerra, l’escola, els jocs infantils….

L’alumnat va treballar molt per a poder desenvolupar el rol de documentalistes, guionistes, sonidistes, muntadors… Comprovant de manera clara la complexitat de la realització d’un document audiovisual i les seves dificultats.

Personalment estic molt agraïda per aquesta oportunitat. M’ha permès veure l’interès dels joves per la seva història, les ganes de treballar en equip i l’interès per transmetre valors. M’enriqueix cadascuna de les històries que ens han explicat, m’emociona veure la seva sensibilitat a l’hora de tractar temes sovint tan fràgils. Estic molt contenta del resultat de la seva feina, aquests breus documentals que contenen petites històries que ens permeten fer-nos grans”.


Més informació a:fervisible.blogspot.com

Anuncis

Miguel Villalba a l’Institut Torreforta

Objectius:
– Desmitificar la dificultat de fer retrat
– Ser capaç d’observar els trets característics de les persones i exegerer-los com un valor afegit d’allò que fa únic/a a cada persona.
– Anar més enllà de l’esteriotip de personatge de còmic.
– Gaudir del dibuix.
– Entendre i apendre algunes coses del llenguatge del còmic.

1a sessió: Presentació.
Dimarts 13 de març, el Miquel Villalba venia per primera vegada a l’Institut, i s’enfrontava a un gran repte, 100 alumnes de 1r ESO en una mateixa sala, a mitja penombra per poder gaudir de les imatges projectades que ens anava passant.

Va explicar-nos la història del còmic i la caricatura dels seus inicis. Es va remuntar als egipcis, arribant  a com van sorgir les primeres historietes als diaris americans fins a la contemporaneïtat. També ens va mostrar alguns dels seus dibuixants preferits que el conduïren a aquest món.

Els estudiants estaven molt receptius, i molts volien intervenir, doncs molts dels personatges que mostrava els coneixien.  El Miguel ens va explicar alguna anècdota curiosa, com per què el Hulk era de color verd per un error d’impremta, o per què el Popeye, un personatge originàriament de còmic, només menjava espinacs a la televisió, havent estat fins aleshores un carnívor voraç.

2a Sessió: La Caricatura.
20 de març. Costa, de vegades, en contextos educatius, trobar l’equilibri entre que els alumnes s’ho passin bé i estiguin aprenent. Motivar els alumnes pot provocar un engrescament que porti a que després sigui difícil de dominar i tornar a centrar.

El Miquel va començar  a explicar com fer el plentejament per a dibuixar una caricatura, en què fixar-se i com repartir els espais. Quan va començar a demanar voluntaris per a fer-los-hi caricatures a la pissarra a manera d’exemple,  els alumnes es van començar a engrescar, però a la vegada estaven molt pendents del que passava a la pissarra. Teníem pràcticament 40 alumnes junts per sessió, i recordo que el meu patiment estava a flor de pell, però, quan els alumnes es van posar a dibuixar al company del davant, vaig quedar sorpresa de la seva motivació, concentració i del resultat final. La sessió no era molt llarga, però els alumnes van rendir moltíssim.

Cal dir que el Miguel els hi va deixar molt clar, abans de començar, que sempre que es fa una caricatura es busquen els trets més característics de la persona, que són els que ens donen personalitat. i que mai es dibuixa una caricatura per deixar en evidencia o menyspreciar una altra persona.

Com a deures, per la propera sessió ens va demanar que cada alumne anés pensant en un personatge, i que no estaria malament que aquest s’inspirés en ells mateixos.

3a sessió: Personatges fantàstics.
23 de març. El Miquel Villalba ens va fer una introducció al còmic, és un tema que com a professora he impartit moltes vegades. Els conceptes eren els mateixos, però vaig aprendre algunes qüestions que no sabia. A més a més, ell va incidir en l’aspecte artístic del còmic, en el valor que aquest té i va explicar amb exemples com el cinema s’ha apropiat de personatges i elements del còmic i no a l’inrevés.

Després va demanar a tot l’alumnat que creessin un personatge a partir d’un gargot…va ser genial com, de cop i volta,  a l’aula naixien aliens, pops, personatges fantàstics amb personalitats contundents i diverses. Podem dir que, amb un clic, va fer desaparèixer aquells personatges sense personalitat que acostumen a fer la gran majoria d’alumnes, per un repertori fabulós, li vaig dir que això li copiaria i li agrairia sempre.

Per últim, havien de fer quatre enquadraments del personatge, 1r Pla, Pla Mig, Pla americà i Pla sencer, una activitat que per molts va ser difícil; però bé, ja hi arribarem! De moment anem avançant, força ràpid!

 

4a sessió: Visions del personatge.
5 i 6 d’abril. Quedava l’última sessió, ara calia que representessin al personatge que havien creat durant la sessió anterior,  amb tres estats d’ànim diferent (enfadat, trist, alegre, enamorat…).

També calia que aquest personatge el dibuixessin en punt de vista picat, contrapicat i angle de visió normal. Van sortir força bé, la manera com els hi va explicar era tan simplificada que una cosa que sovint resulta impensable, va ser bastant fàcil.

Quedava, per acabar, crear una tira còmica, de dos a quatre vinyetes, on passés alguna cosa. Crec que molts no van saber continuar amb el seu personatge fantàstic i van tornar a l’estereotip de personatge “normal”, això em va fer adonar com a professora que encara quedava molt per aprendre i que havien adquirit un coneixement que possiblement la majoria encara havien de madurar.

Valoració de l’artista Miguel Villalba:
Ha sigut una oportunitat única per a  mi fer un taller de còmics a l’Institut Torreforta, no només per divulgar el còmic com a Art i vehicle de cultura, com ja fem a la setmana del còmic de Tarragona, si nò per conèixer al seu fantàstic professorat i estudiants. Espero que, de la gran quantitat d’alumnes als que he tingut el plaer d’explicar alguns trucs de la professió, li hagi picat la curiositat a algú d’ells per aquest Art, amb A majúscula, que és l’Art seqüencial.

Valoració de l’alumnat:

Ahmed: “…a les sessions de l’artista va a l’escola, el MIguel Villalba s’explicava molt bé i em va ensenyar que, amb qualsevol ratlla o línia, es pot crear un personatge.”

Olga: “El que em va agradar va ser els resultats dels meus dibuixos, rars i de fer riure, encara que per a mi, són uns dels millors dibuixos (còmics) que he fet mai.”

Ainhoa: “…m’ha semblat que hem fet poques classes, és a dir, que m’hauria agradat més haver fet més dies.”

Valoració de la professora: Ha estat un projecte fantàstic, però hem estat massa ambiciosos, s’ha volgut arribar a molts alumnes i han faltat hores. Quan tens un projecte tant bonic a les mans, vols que tots els alumnes, totes les línies en participin i, malauradament, el projecte ha quedat una mica diluït amb tanta multitud d’alumnes. Tot i així, els dibuixos de les caricatures i del personatge a partir del gargot són una mostra del potencial d’aquests alumnes que difícilment s’arriba a expressar i per això estic sobradament contenta… Seguirem explorant-ho mentre aquests nens i nenes estiguin una hora a la setmana (l’hora de visual i plàstica)  a les mans d’algun professor de dibuix enamorat de la seva matèria.

Autoretrat-identitat. Rufino Mesa a l’Institut Sant Pere i Sant Pau.

Rufino Mesa és un dels artistes més reconeguts del nostre entorn més proper. Ja jubilat de la seva tasca com a professor a l’escola d’Art, va acceptar encantat la idea de participar en el projecte “L’artista va a l’escola”. Quan vam anar a parlar amb ell, brollaven multitud d’idees possibles des d’on partir i com es podria dirigir una activitat pedagògica que s’adaptés al projecte. Cadascuna de les propostes era engrescadora i plena de contingut pedagògic i artístic. Doncs, quan el Rufino parla, cada idea és un aprenentatge per qui l’escolta. Tot i així, és evident que el seu discurs és complex i profund, per això vam decidir treballar amb un grup reduït de 4t ESO, es tractava de l’alumnat de l’Institut Sant Pere i Sant Pau que cursaven l’optativa de Visual i Plàstica amb la professora Magda Murillo.

El tema escollit va ser la identitat i es treballaria a través de l’autoretrat fotogràfic, fent servir els mòbils. La imatge final estaria acompanyada d’un haiku, un petit poema que ajudés a comunicar un missatge.

Objectius:

– Replantejar-se el selfie i posar-lo en dubte.
– Replantejar-se el jo (el ser, la identitat, el nom, el rostre).
– Preguntar-nos qui som.
– Buscar i fer imatges que ens representin.
– Posar text i valors a les imatges que hem escollit.

El Rufino ho plantejava així:

 Autoretrat – identitat

“L’ésser i el no-res” és la qüestió més complexa que ens puguem plantejar. Amb l’autoretrat s’intenta tocar el tema però gairebé sempre queda frívol i, a canvi, es presenten cares impersonals (selfies sense reflexió alguna). Per salvar la dificultat, intentem enfocar diverses preguntes que emanen del “Ser”: la cara, el nom, l’ànima, la identitat i la qualitat de la proposta estètica. El tangible és l’obra i la projecció que cada persona fa de si mateixa. El treball que feu es salvarà si el resultat aporta solucions poètiques. Al final, aquesta serà la imatge que escollireu com a referent de la identitat de cadascú”.

Primera sessió: els alumnes es traslladaren al lloc on viu l’artista, relativament a prop del seu institut, a “La Comella, Escultura i Natura” (CEN). És un parc de bosc mediterrani amb intervencions escultòriques de l’artista, la majoria d’aquestes són de grans dimensions conformades per enormes blocs de pedra, ciment i ferro, curosament disposats i/o treballats. En aquesta sessió el Rufino va anar explicant cada escultura al grup d’alumnes i, aquestes peces de difícil interpretació en un principi,  anaven adquirint sentit a mesura que l’autor les definia, unes obres molt personals, moltes d’elles autoretrats.

Segona sessió: Aquesta visita va ser a l’aula. Costava d’entendre el discurs del Rufino, i la dificultat dels alumnes va ser evident, per una part copsaven el que deia però, tot i així, se sentien travats i no sabien ben bé què s’esperava d’ells. No podia ser el selfie habitual, no podia ser un autoretrat típic… però com havia de ser aquest autoretrat??? El Rufino parlava de la part de l’ésser que és intangible:

Rufino: “L’ésser es mou en un món eteri, imaginat, reduït, acoblat a l’enteniment, fos en els records i construït amb les creences. Però la ubicació del jo, “l’Ésser en si”, no existeix com a realitat tangible (penseu en això). El context on busquem sempre és espiritual, mental, i el llit on s’ubica està en els pensaments i sentiments. En ells dipositem la raó d’existir, emmagatzemem els records, ens afirmem en ells, anem canviant el seu to segons les circumstàncies i els modifiquem amb els estats d’ànim cada dia. Si introduïm en l’autoretrat tantes variables, ens adonem que els trets del jo canvien constantment i no poden donar-nos com a resultat un “selfie” qualsevol.”

Ens parlava de buscar la individualitat de cadascun de nosaltres, d’allò que ens identifica i ens fa diferents de la resta i de la necessitat d’intentar conèixe’ns a nosaltres mateixos.

Rufino: “Hi ha un factor en cada persona que ens fa ser diferents a tots els altres; cal captar aquesta diferència. Mai sabrem com ens veuen els altres, per aquest motiu hem de ser honestos i, primer de tot, esbrinar com ens veiem. En el nostre imaginari som, i és important si sabem qui som. Agraïts a la vida o no, estem en un viatge mental permanent ja que som idees i records en procés de canvi. Sempre estem en revisió, reajustant principis, aprenent i oblidant i, sense voler-ho, ens veiem dissolts en l’impermanent.”

A la Tercera sessió, i amb l’ajuda de la professora Magda, els alumnes anaren entenent una mica, i una cosa ja era clara… la cara podia formar part, o no! del nostre autoretrat.

Rufino: “El rostre no és el retrat de l’ésser, és l’embolcall d’un univers espiritual que retoquem cada dia. L’espai de trobada és el mirall i ell ens delata i sorprèn cada dia… Una cara és el reflex d’un instant, les contingències de llum que regala el món. El rostre és la màscara dels mil éssers que habiten dins de cada nom.”

A partir de la seva visita, i la seva proposta sobre com treballar l’autoretrat, els alumnes feren les seves creacions i els seus treballs i reflexions. Com a mostra, us mostrem alguns exemples del tipus d’imatges que varen  realitzar. Imatges que cerquen fer una reflexió profunda d’allò que ens identifica com a persones, per autoretratar-nos sense fer les selfies més habituals que sovint poc mostren d’allò que ens omple la ment o el cor.

Rufino: “El tema proposat per a les sessions de “L’artista va a l’escola “, és de certa complexitat. Demano disculpes per això i us animo a seguir encara que resulti cansat. Per animar-vos, us dic que no importa si ara no s’entén prou bé el tema, el que importa és que el tingueu present en el futur.”

En les següents sessions alumnes començaren a treballar:

El Rufino ens va aconsellar d’acompanyar cada autoretrat amb un haiku, com ell fa diàriament en cada fotografia de paisatge, de detall o d’identitat que ell troba interesant durant el dia. Aquí teniu un exemple:

Els alumnes també construeixen els seus haikus, pensant en com i qui són, o també què els fa sentir bé o què els preocupa…

Rufino“Ja teniu disposat el jo a la tribuna dels innocents, emmarcat i exposat el rostre, alçats sobre els vostres sabates com peanyes, maquillats com a actors i descrits en textos sòlids. El que hem fet ha estat un intent, seguiu així tota la vida i quan tingueu 90 anys, potser sabreu alguna cosa de qui sou. Jo estic en això!

Sapigueu que l’obra és una cosa que es confon entre el discurs de la vostra ment i allò que necessiteu. En ella quedareu conformats per un instant, només per ser vistos per fora, però el “rostre complet” queda fosc i indefinit per dins”.

Valoració de l’artista convidad:   Rufino Mesa Vázquez
“Conclusions inconcluses”

Dijo Rainer  María  Rilke

⎯Lo bello es el comienzo de lo terrible que todavía podemos soportar.⎯

Me invitan a L’Artista va a l’escola, y ahí está la belleza que se puede soportar, la juventud y el ímpetu que desprende tener los ojos llenos de asombro. Son jóvenes y se acercan a la Comella como la hierba fresca en primavera…

las hespérides
nacen en la Comella,
flor de Linneo

Hablamos del sabor de la tierra y el rumor del viento, se encaminan por una vía peligrosa: el tiempo el un flujo que pasa y si intentan apurar ese límite perderán la reveladora condición de ser jóvenes. ¿Es posible tal cosa o exagero la posibilidad?

entre colores
se confunden las voces
y pensamientos 

Hablamos y parece que todo se comprende. El tema: los tres soportes del Ser, el rostro, el nombre y el alma. Hablamos y debatimos ahora que estamos vivos, ahora que tenemos la mente clara y los deseos afilados, pero…

entre palabras
miedo a la libertad
llanto de niño    

Planteamos la faena con multitud de ejemplos; ya se han enterado, saben que un autorretrato no es un selfy, que no se trata del rostro, que la conciencia personal está distribuida en infinitud de detalles difíciles de encontrar.

Escuchan y participan, se animan y actúan…

todas las guerras
evaporan los muertos
con aguaviva

Les digo que no se preocupen, sólo hemos puesto la semilla y en su día, crecerá un árbol robusto, bello y cargado de futuro…

doce náyades,
como rocas enlazadas
en el misterio

El trajo a realizar es una fotografía que los represente y una reflexión corta sobre quienes son, como se ven y que sienten: seguro que lo han hecho.

Tarragona a 24. 9 2018

 

 

Sílvia Iturria a l’Escola Pràctiques

“En Família”, un projecte de Sívia Iturria amb els infants de 5è de l’Escola Pràctiques.

Objectius didàctics de la proposta:
-Reconèixer les fotografies de l’àlbum familiar com un mitjà d’expressió artística.
-Pensar en les fotografies domèstiques com a documents que formen part de la
nostra història doncs és a partir d’aquestes imatges que immortalitzem allò que
volem recordar que normalment són els moments feliços de la nostra vida.
-Explorar les estètiques contemporànies a partir de la visualització del treball
d’artistes que centren la seva obra en el tema plantejat.

El projecte de la Sílvia és un treball fotogràfic on no ha fet falta ni càmera, ni mòbil, però sí rebuscar en els àlbums familiars i recuperar fotografies i la seva història juntament amb les mares, els pares, els avis, les àvies… Algunes recents, altres antigues, algunes fotos estaran en blanc i negre o seran de color sépia, alguns personatges sabem qui són i d’altres potser no els havíem vist mai.

Cada alumne ha d’escollir les fotografies que vulgui que formin part del seu àlbum personal de records, aquest anirà muntat dins una capsa de sabates. Cada nen i nena haurà de recrear una escena familiar atemporal on diversos personatges d’èpoques diverses coincideixin en una habitació en miniatura. Es tracta de crear una escena impossible de concebre en la realitat, doncs en ella podran conviure els nets amb els avis i besavis ja morts, o bé amb els seus pares quan aquests tenien la seva edat. En aquesta activitat entren en joc la memòria familiar, el record, la imaginació i la creativitat en un particular viatge en el temps.

Quan proposem el projecte de la Sílvia als mestres de l’escola Pràctiques, no és un fet innovador: la Sílvia ja ha treballat en diverses ocasions amb aquest centre educatiu, en part com a professora de l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona i també perquè és mare d’un dels nens de 5è de l’escola. L’acollida, per tant, no podia haver estat millor.

Primera sessió:
Com ja anem fent en els projectes de L’artista va a l’escola, la primera trobada és una sessió de presentació de l’artista i de la seva obra. En aquest cas, quan la Sílvia es va presentar, la major part de l’alumnat ja la coneixien, tot i així desconeixien la seva obra.
La Sílvia va explicar als nens en que consistia la proposta “En família”, un projecte fotogràfic on no faria falta una càmera, però sí revisar buscar entre els àlbums de fotos familiars i els arxius fotogràfics digitals de cada casa. Com a exemple, va passar alguns dels artistes que podien servir de referents en aquest treball: Moira Ricci, “20.12.53-10.08.04”, un homenatge a la seva mare on els infants van haver d’endevinar quin era el factor disruptiu o connector de les escenes. També va mostrar l’obra d’Erik Kessels, “Fotografia en abundància”, on es posa de manifest la gran quantitat de fotos que fem, i es qüestiona la necessitat d’aquesta abundància amb unes instal·lacions de muntanyes de fotos.

Finalment va mostrar alguns treball propis com “Veïns a la fresca” que és va dur a terme a Constantí durant el 2013 i el 2016.El projecte consistia a demanar fotografies dels veïns que hi vivien actualment. Fotografies d’abans de l’aparició de les càmeres digitals i que per tant formaven part de la història d’aquelles parets. Aquestes imatges s’ampliaven a gran format i es penjaven a la mateixa façana. D’aquesta manera les imatges  íntimes i privades de l’àlbum familiar passaven a ser públiques i l’abast de qualsevol comentari dels veïns. També va explicar el projecte “En capses de sabates. Històries domèstiques dels tarragonins” on ja hi havien intervingut escoles com el Pràctiques, el Pax i el Pau Del Clos.

Un cop feta aquesta presentació, cada nen va mostrar les fotos que portava a la Sílvia per buscar les més adequades segons el format i la posició. Els nens i nenes  ja venien tots preparats amb una capsa de sabates i multitud de fotos familiars, estaven engrescats ensenyant  als companys els seus avantpassats de joves o ells mateixos quan eren petits.

Segona Sessió: Els nens i nenes de l’escola Pràctiques, ja tenen el material, els/les mestres de l’escola han portat papers de colors, semblen papers d’empaperar amb sanefes, punts, textures d’estil retro, cada alumne escull els que més li agraden per folrar la seva capsa, tenint en compte el que serà sostre, terra i parets de l’habitació.

Tercera Sessió: Aquest dia cada nen i nena ja té l’espai d’habitatge creat. Ara cal que escullin quins personatges seran els protagonistes de la seva composició, de quina edat i en quin moment de la seva vida i amb quins personatges interactuaran dins aquest espai de memòria i de vincles sentimentals.

Quarta Sessió: Els alumnes anaren acabant la composició i ultimant detalls: una taula, un quadre, alguns elements que ajuden a recrear aquest espai imaginari. Les cares dels infants, els comentaris entre ells en mirar la casa del company, les ganes d’explicar els personatges que conformen el seu petit espai… per un moment, ells i elles obren la seva finestra al món i, per altra banda, nosaltres ens convertim en voyeurs intrigats per saber de vides alienes.

La Sílvia ha anat muntat al davant de l’aula un bloc de pisos amb totes les caixes que estan acabades. Quan s’acaba l’hora, quasi totes estan enllestides i tots els infants es mostren contents. Veure-les en conjunt dóna fe d’una feina ben feta i molt interessant, on hi ajuden les moltes fotos en blanc i negre dels avis, i les estranyes combinacions de mides i accions en un mateix espai. Tot plegat, la peça em recorda la ventana indiscreta de Hitchcock.

Cinquena sessió:  Posada en comú i exposició a l’escola. Entre els/les mestres i el director es decideix muntar una exposició a l’entrada de l’escola. Tots els nens i nenes porten la seva caixa i la deixen just a l’entrada de l’escola, on s’ha muntat l’exposició. Just abans de deixar-la, cada alumne/a ens explica la seva capsa, els familiars que ha escollit i què li ha semblat l’experiència.

 Valoracions dels alumnes:

Vídeo: Realització i edició per Ariadna Costa Villaró

 

Valoracions dels mestres Teresa Julia Mor, Josep Cornadó i Meritxell Cunillera:
Ha estat una experiència molt positiva i motivadora pels alumnes. Hem tingut l’oportunitat de realitzar una activitat artística guiada per una experta en la matèria. El procés ha sigut enriquidor, ja que les famílies han col·laborat molt positivament i als mestres ens ha donat una oportunitat de conèixer millor els nostres alumnes, a l’igual que entre ells/es.
Per als alumnes suposa que, a partir de l’expressió artística, redescobreixen les seves arrels i els seu patrimoni familiar.
Cal afegir que la instal·lació ha quedat molt bé i ara la resta de la comunitat educativa té l’oportunitat de veure el que hem fet els i les alumnes de cinquè. Per acabar, ens agradaria afegir que han estat unes sessions de treball molt engrescadores i molt fàcils de portar.

Valoració de l’artista, Sílvia Iturria:

“En família” ha estat un projecte que s’ha dut a terme a amb l’alumnat de 5è de l’Escola Pràctiques de Tarragona, l’objectiu del qual era apropar les pràctiques artístiques contemporànies a l’aula. Partint d’exemples d’artistes contemporanis que treballen amb l’àlbum familiar, s’intenta reflexionar, a través d’un aprenentatge lúdic sobre la memòria i els sentiments, així com  precisament sobre el valor que hi juguen de les imatges que formen part del nostre àlbum familiar. Per tant, la interacció tant dels pares i mares, com dels infants i mestres ha estat fonamental.

En definitiva, ha estat un intercanvi d’aprenentatges que ha donat lloc a un treball individual però que durant l’última sessió ha passat a formar un tot, és a dir, cada peça funcionava individualment però se li ha donat precisament un sentit de col·lectivitat en exposar-les totes com un únic projecte.

En el transcurs de cinc sessions, realitzades entre gener i febrer, s’anava donant forma al treball fins acabar amb una gran exposició al vestíbul de l’escola, on tota la comunitat educativa ha pogut veure el resultat d’aquesta experiència.

També, durant aquesta última sessió, s’ha realitzat un vídeo on els infants que han volgut han pogut expressar les seves opinions, vivències i motivacions. D’aquesta manera queda també  una peça que reforça el projecte “En família” i li dona un valor afegit.

Agraïments al projecte “L’artista va a l’escola” amb l’Eloïsa Valero i la Thaïs Salvat al capdavant, als pares i mares per la seva col·laboració, als nens i nenes i mestres de l’escola Pràctiques de Tarragona, doncs són necessaris projectes així, no només per estimular la creativitat dels infants, sinó també per compartir experiències i aprendre de tot el que poden aportar aquests petits creadors.

 

 

“Música i clown”. L’Artriste i NunyG al Col·legi Públic d’Educació Especial Sant Rafael.

Objectius de la proposta:

-Sensibilitzar en les Arts Escèniques.

-Treballar amb diferents objectes amb la intenció d’estimular l’infant a participar en l’activitat.

-Desenvolupar la motricitat.

-Desenvolupar l’àmbit físic i psicològic de l’alumne/a.

-Participar de les activitats grupals d’acord a les característiques i necessitats de cada alumne/a.

-Transmetre valors educatius com el respecte, la solidaritat, la comunicació i el treball en grup.

Desenvolupament de les sessions:

L’Artiste i NunyG (Sergio i Núria) inicien l’espectacle presentant-se a ells mateixos a la sala d’actes del col·legi, davant d’un petit grup d’espectadors que es mostren sorpresos i alegres, són els nens i les nenes del col·legi Sant Rafael.

L’activitat continua convidant els infants a participar en la creació d’un instrument musical fet amb materials reciclats: unes maraques. Serà amb elles, o fent palmes, o fins i tot ballant, que la sessió incorpora la música i la dansa en un encontre festiu que vol crear ritmes, cançons i una posada en escena en comú. Aquesta ha estat la distribució de les sessions:

DILLUNS, 11 de desembre de 2017:

A-(10-10,45h) Mestral: 7 alumnes d’edat de EINF-nivell EINF.

B-(10,45-11,30h) Xaloc: 6 alumnes d’edat de EINF i EPRI-nivell EINF.

DIMARTS, 12 de desembre de 2017:

A-(10-10,45h) Marinada: 4 alumnes d’edat de CM-nivell EINF.

B-(10,45-11,30h) Garbí: 6 alumnes d’edat de CM-nivell EINF.

DIMECRES, 13 de desembre de 2017:

A-(10-10,45h) Ponent: 4 alumnes d’edat de CM i CS-nivell EINF.

B-(10,45-11,30h) Gregal: 6 alumnes d’edat de CM i CS- nivell EINF i CI.

L’actuació de l’Artriste i NunyG ha despertat tendresa i emoció en els infants, fent-los estar encuriosits, animats i disposats en tot moment a donar-los demostracions d’afecte, petons i abraçades. El fet que els artistes possessin a disposició dels nens i nenes tot un seguit de perruques, barret i disfresses, ha donat un caire festiu als minuts finals de cada sessió, fomentant així la participació i la integració de tots (alumnes i mestres) en l’espectacle.

DILLUNS, 18 de desembre de 2017:

ACTIVITAT CONJUNTA DE CLOENDA

A-(10-10,45h) Mestral-Xaloc i Garbí.

B-(10,45-11,30h) Ponent-Marinada-Gregal.

Valoració de l’experiència per part del centre educatiu: Ha estat una gran experiència per als nostres alumnes, que han pogut gaudir d’una activitat lúdica i sensorial. Cal destacar la capacitat d’adaptació tant de la Núria com del Sergio a la tipologia dels alumnes amb NEE.

Conclusions de les mestres implicades, Raquel Galan, Anna Marqués, Meritxell Cortijos, Anna Cardona, Gemma Romeu i Meritxell Porqueras:

  • Els nens i les nenes han estat molt a gust i han viscut una experiència molt motivadora.
  • Tant el Sergio com la Núria s’han adaptat a l’organització del centre i han adequat l’activitat a la tipologia dels nostres alumnes. Els professionals han captat molt bé l’atenció dels alumnes amb les seves cançons, i han establert vincles de proximitat amb ells. S’han mostrat sempre flexibles als canvis que han sorgit en el darrer moment.

Valoració de l’Artriste i NunyG: “Quant van començar a arribar els alumnes, i ens van veure vestits amb les nostres millors gales, (la guitarra ben afinada i el nas vermell), se’ls dibuixava un curiós somriure a la cara que, per nosaltres, era la clau per obrir la porta a la imaginació.

Un cop fetes les degudes presentacions a cada nen i nena, amb l’ajuda de les mestres vam construir el nostre instrument reciclat: la maraca d’arròs, de llenties o de taps d’ampolla amb la qual cada infant creava els ritmes de la sessió.

Seguidament, vam fer la nostra peculiar “prova de cant”, on tots els alumnes van participar sense dubtar un segon, sense por a desafinar, amb moltes ganes de participar.

Vam cantar cançons de tots els temps i vam poder gaudir d’un ambient festiu on tots i totes vam practicar les nostres habilitats per a la percussió i el cant, trobant el moment estel·lar cap al final de cada sessió, quan vam poder ballar fins a saciar les ganes de festa.

Es meravellós observar que, a través de la música, l’ésser humà s’allibera. I és màgic comprovar que, mitjançant l’actuació, tots i cadascun de nosaltres podem oferir un moment únic a qui ens està observant.

Els nens, sempre que poden, volen cantar, ballar i participar perquè tenen la generositat de compartir aquell moment amb els altres”.

Col·legi Sant Rafael, desembre de 2017.

 

 

“Fem volar cadires”, Manel Margalef a l’Escola Pax

La cultura d’allò quotidià ocupa un lloc central en la conformació del marc físic de l’home. El territori íntim i privat s’acull als aspectes més integradors del col·lectiu humà. (…) La casa es converteix en la metàfora del nostre particular univers, com diria Bachelard. Un microcosmos dins del gran macrocosmos urbà, d’aquest extens i dinàmic espai públic occidental. Manel Margalef

Objectius:

  • Conèixer l’artista ampostí Manel Margalef i la seva obra.
  • Saber de què parlem quan parlem d’art contemporani. Saber que és una instal·lació i quina relació estableix amb el públic.
  • Aprendre a desenvolupar una mirada crítica vers l’entorn més immediat.
  • Elaborar un treball visual mitjançant el dibuix, la pintura, el fotomuntatge o el collage a nivell individual, i també una instal·lació o intervenció escultòrica a l’espai de l’escola en grup.
  • Explicar verbalment mitjançant un títol i una petita reflexió la intenció de l’obra feta.

L’acció didàctica que us presentem s’ha dut a terme gràcies a l’Ajut Pont de la URV (2016)

En el moment que l’artista Manel Margalef va entrar a l’aula, els infants ja portaven unes sessions on la cadira havia estat objecte d’estudi i anàlisi. Començaven a ser conscients que, aquest objecte tan quotidià, podia convertir-se en quelcom extraordinari. Però, per ser sincers, els mancava seguretat, necessitaven algú que vingués a trencar els seus esquemes i que els provoqués.

1a Sessió (6èA + 6èB)

  • Reflexió a l’entorn de la cadira com a objecte. Usos i funció.
  • Anàlisi històric dels diferents plantejaments artístics i arquitectònics.
  • Reflexió sobre el treball de manel Margalef “Arquitectures domèstiques”.

En aquesta primera sessió, en Manel va despertar, mitjanant imatges, idees que els alumes havien començat a albirar. Va presentar una gran varietat de referents artístics procedents del disseny, l’arquitectura i les arts plàstiques en general que feien servir la cadira com a instrument d’expressió. També va mostrar obres pròpies a l’entorn del mobiliari domèstic, com l’obra “Vis a vis” ja coneguda pels nens i nenes.  Les reaccions dels alumnes en contemplar els diferents artistes i les seves obres van ser diverses: sorpresa, admiració, inquietud.

2a Sessió

  • Concepte d’identitat. La cadira com a estructura o fonament dels valors simbòlics a l’entorn de la pròpia experiència personal.
  • Treball sobre un referent personal sobre el que poder plantejar un valor simbòlic a l’entorn de la cadira.
  • Sessió de dibuix i altres tècniques per fonamentar les idees.

A cada alumne se’ls va entregar una cartolina de 50 x 70 cm. De manera individual, havien de reflexionar sobre les idees. L’artista volia treballar des de l’esbós fins el projecte definitiu.

Primer amb llapis i després amb pintura, cada alumne anava expressant la seva idea inicial. A mida que l’artista anava parlant amb ells, es podia observar com aquella idea anava evolucionat  i canviant, s’anava transformant vers el missatge que cada alumne volia transmetre.

No vam tenir prou amb una hora i mitja, vam necessitar una altra sessió (sense l’artista) per tal que cada alumne pogués donar forma a tot el que li anava sortint de dins.

No importava si hi havia alguna equivocació, en Manel ens va ensenyar a aprofitar una taca, una ratlla equivocada per fer un gir a l’obra, per donar-li un altre aire i fins i tot per canviar d’idea, perquè el mateix dibuix et provocava per pensar en una altra cosa. L’obra no tenia per què acabar-se mai.

L’Alex havia pensat portar un filferro que tenia per casa i que li donaria un aire diferent a la seva cadira per tal de relacionar-la amb el reciclatge. En Gerard anava boig intentant fer nusos de diferents maneres, per a ell els nusos poden atrapar sentiments. Van sortir temes a tractar tan individuals com col·lectius.

3a Sessió (6èA+6èB)

  • Posada en comú i debat, per cercar els objectius i l’autoria del treball escultòric final.
  • Plantejament, a partir dels referents del món de l’art, de possibles mecanismes que ens ajudin a sumar esforços i entendre molt millor el fet escultòric.
  • Recerca de cadira i materials per part de cada grup.

En aquesta sessió es tornava a reflexionar a partir d’imatges. Es pretenia ensenyar com molts artistes han treballat amb cadires. Com del dibuix han estat capaços de passar als objectes.

Amb les explicacions  del Manel i  posterior debat amb els alumnes se’ls pretenia preparar per tal que poguessin intervindre i actuar escultòricament sobre la cadira.

A partir d’aquesta sessió, els alumnes disposarien d’una sessió -abans que tornés en Manel- per tal de formar un grup, trobar una cadira i pensar que és el que voldrien fer amb ella. Haurien d’enganxar, lligar, pegar, pintar… Haurien de pensar en materials que formen part del nostre imaginari per poder usar-los.

Un dels exercicis proposats, sense la presència de l’artista, va ser l’entrevista en anglès a la cadira. Amb aquest exercici es pretenia fer entendre als infants que podien personalitzar la cadira.

4a Sessió

  • Anàlisi del plantejament escultòric, emplaçament i disseny de la escultura/estructura.
  • Cerca de referents per plantejar un objectiu comú respecte a l’esforç final.

Els alumnes ja tenien la cadira i havien de començar a treballar amb ella. En Manel els va fer de guia, també els va provocar i els va fer plantejaments  diferents als que els alumnes havien pensat. Van necessitar un espai de tres sessions de treball per tal de poder elaborar la seva cadira.

5a Sessió (6èA+6èB)

  • Instal·lació exposició de les cadires.

A l’escola hi ha un garrofer gegant a l’entrada de l’escola. En Manel, juntament amb els alumnes, van decidir que seria el lloc idoni per instal·lar les cadires.

Cada grup va col·locar les cadires al voltant de l’arbre de la manera que més els va agradar.

Valoració de les mestres, Patricia Rodríguez i Jacqueline Pedescoll:

“En aquest projecte hem vist com els alumnes s’han entregat i deixat portar per la seva creativitat amb entusiasme. Ha estat inevitable que nosaltres , com a docents, hàgim gaudit amb ells.

Ens hem  vist explorant possibilitats que a l’inici del projecte ni tan sols ens plantejàvem. Hem quedat sorpreses per com el Manel ens ha conduït a tots, alumnes i mestres a experimentar l’art a diferents nivells”.

Jacqueline: “Important ressaltar  el treball fet per la Patricia Rodríguez que va saber prendre el rol de l’artista i va liderar el projecte a la seva aula. D’aquesta manera vam poder aconseguir que els dos cursos de 6è gaudissin d’aquest projecte”.

Valoracions de l’alumnat de 6è de primària:

En finalitzar l’activitat, als infants se’ls hi va passar una enquesta amb les següents preguntes. Aquí teniu una mostra de les respostes:

 1- Què és per a tu una cadira?

Una cadira és un objecte que no només serveix per asseure’s, sinó que també pot transmetre molts sentiments o coses diferents segons el que representi. Marc Belmonte

Amb una cadira pots pensar, crear, imaginar… Itzel Rubio

Pot representar por, alegria, guerra, tristesa, tipus de persones… Carla Sentis

Quan em sento en una cadira, penso. Bet Soberà

És un moble on la creativitat i imaginació va més enllà d’uns trossos aferrats al ferro. Arlet Vigili

Per mi, és un objecte que està en cases, escoles, hospitals i on pots asseure’t. Això és el que pensava abans de fer aquest projecte amb el cole. Ara penso que una cadira és un lloc on, a part de poder asseure’t, pots imaginar i es pot convertir en el que tu vulguis. Caterina González.

 2- Què és el que més t’ha agradat del procés de creació d’una cadira?

 El que més m’ha agradat és com anàvem desenvolupant o modificant les cadires. Des d’aquell moment vaig veure que la cadira era una altra cosa. Alex Sánchez

El que més m’ha agradat ha estat quan vam fer els grups per treballar en equip i vam haver de triar una cadira. També quan les vam exposar i els pares les van poder veure. Gerard Álvarez

M’ha agradat poder imaginar-la com volguéssim. Marina Arilla

Que he treballat amb gent amb qui encara no havia treballat i que he aprés molt. Naïm Lutfi

3- Què t’ha aportat el fet de conèixer el Manel Margalef?

 Aprendre a treballar amb escultures. Adrià Hesse

El fet de conèixer un artista i veure’l compensa. Marc Belmonte

A valorar més els objectes que ens envolten. A obrir la meva ment a la imaginació. Arlet Virgili

Gracies a ell ara sé apreciar qualsevol objecte. Amb el que tu vulguis pots fer ART. Caterina G.

He conegut un artista molt bo i m’ha ajudat a no tenir “por” si ho faig malament. Andrés Rodríguez

4- Quins valors creus que han entrat a formar part durant aquest procés de creació i reflexió?

 Han entrat molts valors i m’han canviat la forma de crear i d’imaginar. Judit García

Ara, quan tinc roba a la meva habitació i la meva mare diu que la reculli, jo li dic que no, que la roba pot ser una obra d’art. Nora Allué

He pensat coses que mai hauria cregut que podes pensar i imaginar. Irina Madariaga.

La companyonia. Naïm Lutfi.

Poder mirar amb més profunditat les cadires. Marina Arilla

El valor de participar en un grup i reflexionar. Paula Giral

He aprés a respectar i sentir el fet de la cadira. Cadira=Persona. Sofia Bronchales

Saber dir i escoltar. Adrià Hesse

5- Si et ve de gust, pots deixar en quest apartat un comentari lliure.

M’ha agradat i espero fer-ne més així. Itzel Rubio

Formar part d’aquest projecte ha estat meravellós i em sento afortunada. Arlet Virgili

M’ha agradat la sensació d’estar amb el Manel. Andrés Rodríguez

Les cadires m’han canviat la vida. Alex Sánchez

Gràcies, Manel, per ensenyar-nos molt. Arnau Cerrada

M’hauria agradat estar més temps amb aquest projecte. Naïm Lutfi

El meu comentari no és una frase, sinó una paraula: LLIBERTAT. Sofia Bronchales

Vídeo final, creat per les mestres Patrícia Rodríguez i Jacqueline Pedescoll, resum de les activitats portades a terme:

Valoració de l’artista convidat, Manel Margalef:

“En el transcurs de les cinc sessions dutes a terme entre els mesos de febrer-juny, el nostre objectiu era apropar l’experiència artística contemporània a l’escola. Per dur-ho a terme, vam implementar diferents propostes artístiques al voltant d’un objecte com a centre del projecte: la cadira.

De cadascuna de les sessions podem extreure un seguit de reflexions i valoracions, totes al voltant de les sorprenents i espontànies interaccions amb l’alumnat, que ha estat el verdader artífex d’aquesta experiència i el que més m’han aportat en l’àmbit personal. Ha estat un feedback d’aprenentatges amb un caire lúdic que ha tingut com a resultat uns treballs força interessants.

Vam partir de l’expectació per anar observant el creixent interès de l’alumnat pel projecte.

Què hem experimentat?

  • Les obres d’artistes que, des de diferents disciplines i diversitat de gèneres, ens han permès dimensionar i engrandir el tema de treball principal. L’abordatge d’una metodologia basada en el fet de vivenciar d’una forma lúdica cada sessió, ens ha permès veure i viure el gaudi dels infants en cadascuna de les execucions que realitzaven.
  • Les bones sinergies de treball que hem desenvolupat els ha permés expressar oralment allò que vivenciaven. Hem fomentat el diàleg i la diversitat d’opinions.
  • La cadira ha estat el motor emergent de totes aquelles inquietuds socials, ecològiques, culturals, personals, intrapersonals que han sorgit durant les sessions i que han quedat reflectides en el treball final.
  • L’alumnat s’ha esforçat, ja que hem pogut experimentar la motivació, l’interès i les ganes de saber més, fet que els ha portat a fer recerques personals per poder participar activament en el projecte.
  • Hem observat com el fet de crear pot acabar motivant molt, encara que no sempre és senzill compensar això amb la part de recerca, planificació, argumentació, resultats, conclusions, etc, és a dir, amb aspectes no tant d’índole plàstic o de manipulació, que també formen part important del treball per projectes.

Què hem après?

Tot i que ha estat un treball amb uns bons resultats, si aquest projecte formés part d’un treball  curricular amb implicació de totes les assignatures, els resultats podrien ser encara més positius i motivadors. Aquesta metodologia incentiva la lliure descoberta de l’alumnat, ensenya a pensar, a treballar en equip, afavoreix la cohesió, l’esperit crític, la resolució de problemes i l’autonomia.

En resum, en tot aquest procés el que realment volem és que s’impliqui tot l’alumnat, els mestres i les mestres, i també les famílies per què pensem que hem d’afavorir el creixement personal de l’alumnat afavorint el treball experimentat, compartit, creat, i per tant viscut. Una de les maneres de fer-ho és compartint amb els altres i fomentant que “aprendre a treballar en grup se n’aprèn treballant-hi” i el foment de la creativitat s’estimula si es treballa sovint d’aquesta manera.

Agraïments: Al projecte “L’artista va a l’Escola”, a l’Eloïsa Valero, al Col·legi Pax i a l’equip de mestres de 6è de Primària, Jaqueline Pedescoll i Patrícia Rodríguez”.

Impacte del projecte a través del temps:

L’Aula d’Art de la URV exposa el resum de la seqüenciació i el resultat del projecte, juntament amb dues obres de l’artista Manel Margalef al vestíbul de la facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la URV. Novembre-desembre 2017:

 

 

 

 

“Petites accions d’estima als arbres”. Sergi Quiñonero a l’Escola Cèsar August.

Objectius:

  • Despertar la sensibilitat per un dels éssers vius més importants del planeta Terra, el arbres, argumentant el per què d’aquesta importància.
  • Fer un apropament als arbres des de l’òptica artística, també des de l’amor. Millorar el coneixement de la natura desenvolupant una actitud de salvaguarda i protecció del patrimoni natural.
  • Conèixer manifestacions artístiques contemporànies com: la poesia experimental, la performance, el land art, la instal·lació, contribuint així al creixement de la creativitat i al desenvolupament del gust estètic.
  • Desenvolupar obres amb aquestes disciplines i/o gèneres, d’una forma lúdica i divertida.
  • Potenciar l’enriquiment del llenguatge i la millora de les habilitats lingüístiques.

Desenvolupament de les sessions:

Dia 29/3/2017:

“El abrazo de la raíz 

sostiene el árbol,

tanto como a la tierra”. Óscar Sotillos

Durant la primera sessió, l’artista Sergi Quiñonero presenta la seva trajectòria artística. Introdueix continguts com la poesia experimental, la instal·lació artística, la performance o el land-art, amb nombroses imatges d’exemple. Reflexiona amb els infants sobre la importància del paper dels arbres. Llegeix també textos sobre arbres i temàtica de natura en general.

Sergi: “La participació de les nenes i els nens ha estat bona, tot i que personalment vaig pecar en la durada de l’activitat, sent massa llarga (1 h. 20 minuts), cosa que va provocar una mica de dispersió, de parlaments, de despistar-se, etc. També va influenciar el fet de tenir 75 alumnes, que no era el previst inicialment, situació que no facilitava la conducció del grup. Les properes sessions seran més curtes i procedimentals, així que crec que tindran una dinàmica molt diferent.

Tot i així, estic molt content de la rebuda, i de la capacitat d’interpretació i d’anàlisi de les obres per part dels/les alumnes. I de l’interès, les preguntes i la sorpresa generada. Fins i tot, m’han aplaudit cada cop que recitava un poema o quan presentava l’acció “Sempreviu / Coronació de la natura”. De fet, tota la part de performance és la que ha despertat més comentaris”.

Dia 19/4/2017:

“No t’oblidis de l’arbre

de l’alta quietud

si les arrels asseques,

també t’agostes tu”. Salvador Espriu (fragment)

Després de l’experiència de la 1ª sessió, Sergi posa l’accent en la part més aplicada, d’execució plàstica, amb una breu introducció teòrica i un passi d’imatges d’obres de poesia-objecte i land art. La proposta consisteix en elaborar un projecte sobre paper d’una intervenció a un arbre, que seria executada a la darrera sessió, al mes de maig.

Sergi: “Valoro molt positivament la resposta i motivació generals, així com el gaudi que he observat de l’activitat; també els comentaris, les preguntes i els treballs portats a terme. Sobre aquest darrer punt, estic francament sorprès de la capacitat d’interpretació de les obres d’artistes mostrades, així com del nivell expressiu aconseguit, en alguns casos molt i molt destacable, no lluny en absolut de les propostes d’artistes professionals; fins i tot, un nen va proposar d’enterrar-se fins els turmells simulant ser un arbre (com l’obra de Fina Miralles als ’70).

He donat feina per a la propera sessió: abraçar-se a un arbre, tancar els ulls uns segons i apuntar en un paper la primera paraula que ens vingui a la ment. Aquesta paraula s’ha de portar a l’aula i serà impresa en un paper que servirà de material de treball el pròxim dia”.

Dia 8/5/2017:

“Tot el que fem al nostre entorn natural, ens ho fem a nosaltres mateixos com a espècie. El paisatge actua com un mirall del que nosaltres mateixos som”.

A la tercera sessió, es fa un repàs i comentari de les feines encarregades. També es comparteixen imatges d’obres d’artistes que fan servir lletres, paraules i textos enmig de la natura. Es treballen plàsticament les paraules d’estima als arbres portades pels infants. Per últim, s’organitzen les accions a la natura que es faran durant l’última sessió.

Sergi: “Veig que l’activitat es consolida i les nenes i nens la tenen integrada. En arribar, ja trobo preparades les feines encarregades: els projectes d’intervencions amb objectes als arbres del parc i les paraules recollides després d’haver abraçat els arbres. La participació dels alumnes i la col·laboració dels mestres està sent molt bona. Les propostes que estan sortint són molt interessants, riques i enginyoses, esperant a portar-les a terme a la darrera sessió, fent-les realitat al Parc del Francolí. Tan de bo, aquest projecte serveixi per despertar alguna nova inquietud, el plaer del gaudi en l’art contemporani i l’obertura cap a noves maneres d’entendre l’expressió plàstica.

Quin privilegi viure aquesta experiència al costat de totes aquestes persones! Rememoro l’etapa de la meva vida en la que la meva professió era l’educació social. Considero que un projecte com aquest és justament el que necessitem per a que l’art es faci un espai a les nostres vides, en la quotidianitat d’aquests joves, futurs adults”.

Dia 31/5/2017:

La darrera sessió es fa a l’aire lliure, concretament en el Parc del Riu Francolí. És la culminació de tots els exercics previs fets a l’aula i, enmig de la natura, és on prendran sentit.

Sergi: “Iniciem la jornada amb un homenatge a un gran pollancre situat al costat del riu Francolí, en un petit reducte de natura del Parc Fluvial, al costat de la ciutat de Tarragona. L’activitat s’ha iniciat amb una curta excursió d’allò més agradable. Fem servir la proclama del programa de Radio 3 “Els Bosque habitado”: “Arriba las ramas”, just la mateixa setmana en que la seva directora, Mª José Parejo, rep al Teatre Metropol el Premi Ones de Comunicació. Aquest crit, i la pròpia acció, generen una energia molt positiva al voltant de l’arbre. La resposta ha estat molt més que bona.

Havent tornat al parc, desenvolupem l’acció d’estirar-se al peu d’un pi. En aquest cas, se’m fa difícil manegar les dinàmiques generades dins del grup, ja sigui per les dificultats pròpies de l’acció, o els inconvenients que els propis alumnes posen durant l’execució (terra mullat, insectes, incòmoditat, etc.). Cal tenir en compte, a més, el fet que som 75 persones. Però finalment, i amb ajuda dels mestres, es pot resoldre amb èxit.

L’acció d’abraçar els arbres segueix un patró molt similar a l’anterior, però amb l’afegit que la fa més atractiva als infants, l’emotivitat expressada amb l’abraçada constata una acció més vivencial. Les fotografies mostren molts somriures, fet que ho reafirma.

A continuació es porten a terme les intervencions plàstiques i/o instal·lacions als arbres. Crec que aquí és on brilla més el treball de l’alumnat, on es veu més com han anat incorporant els continguts tractats a l’aula. S’ha desenvolupat peces realment impactants, de molta qualitat conceptual i alguna d’elles amb una execució tècnica increïble. També tinc la impressió que en aquesta part és on ha hagut un gaudi més intens.

La peça de situar les paraules d’amor, escrites després de les abraçades als arbres, es desenvolupa amb molta motivació i elevada participació. En un moment queda enllestida, amb un resultat molt satisfactori.

I, per acabar, la part més personal, amb la intenció que cada alumne tingui un record molt especial de la jornada i de l’activitat en general: fem el retrat individualitzat, entre molt comentaris, sorpreses i riures. Ha estat un moment molt entranyable, mentre Nani Blasco prenia les imatges i jo organitzava els alumnes en una cua, aprofitant per comentar detalls dels moments viscuts. Ha estat una extraordinària manera d’acabar”.

 

Valoració final de l’alumnat de 6è de primària de l’Escola Cèsar August:

“Petites accions d’estima als arbres” de Sergi Quiñonero (l’artista va a l’escola) from L’artista va a l’escola on Vimeo.

Valoració de l’artista convidat, Sergi Quiñonero:

“Al llarg de les 4 sessions desenvolupades entre març, abril i maig, he observat la resposta dels infants als continguts mostrats i el seu interès creixent. En molts moments del procés de treball m’he qüestionat fins a quin punt jo havia ajustat prou els continguts a l’edat d’aquestes noies/s, si eren capaços d’integrar les meves propostes, si no era un projecte més propi d’edats més avançades. Però també penso que l’experiència ja ha estat viscuda i que cadascú s’emportarà d’ella la seva pròpia visió, que segur alguna empremta quedarà. Si he aconseguit despertar una certa inquietud cap a aquestes manifestacions artístiques i cap a la natura, encara que només sigui en una part d’aquests alumnes, ja em podré donar per satisfet.

Hi ha un aspecte sobre el que sí faré autocrítica i és que m’he excedit en la durada i en el nombre d’accions a desenvolupar en la darrera sessió. De la mateixa manera que en la primera vaig allargar massa el temps i les explicacions. És molt difícil d’ajustar, especialment treballant amb 3 grups classe, o quan es tracta d’una activitat que es porta a terme d’un sol cop i no es repeteix en el temps, sense marge de maniobra que permeti anar ajustant.

  • Hem fet una introducció de manifestacions artístiques desconegudes o amb les que havien tingut poc contacte: land art, performance i poesia experimental. Hem ampliat així els seus horitzons artístics i el seu gust estètic.
  • Hem treballat en obres sota aquestes disciplines i/o gèneres, aconseguint el gaudi en les seves execucions. Totes les sessions ha estat abordades de forma lúdica.
  • Hem potenciat el llenguatge oral (comentant, raonant) en relació a les activitats desenvolupades a l’aula i les manifestacions artístiques treballades.
  • Hem valorat la importància de salvaguardar la natura i, particularment, els arbres.
  • Hem treballat la sensibilització cap a aquest darrer aspecte, mostrant l’emotivitat i amor que podem sentir cap a aquests éssers vius.

Agraïments: Al projecte “L’artista va a l’Escola”, al Col·legi Cèsar August i l’equip de mestres del cicle de 6è de Primària (Carme de Gea, Eila Fernández i Xavier Cucarella), i al nostre documentalista, Nani Blasco.

NOTA: Aquest projecte ha comptat amb les imatges, obres, poemes i textos de: Carlos de Gredos, Joana Raspall, Felipe Boso, Antonio Gómez, Javier Martín Alonso, Óscar Sotillos, Salvador Espriu, Guillem Viladot, Àngels J. Sagués, Andy Goldsworthy, Myoung Ho Lee, Daniel Vanderbilt, Rafel Contreras, César Reglero, Xavier Sis, Cornelia Konrad, Spencer-Byles, Lee Jae-Hyo, Nils-Udo, Giuseppe Penone, Marta Pruna, Joan Brossa, Chiara Sgaramella, Rosa Amorós, Fina Miralles, Spencer Tunick, Joan Jonas i Perejaume. Gràcies per la seva inspiració”.

Vídeo de l’acció col·lectiva: “Arriba las ramas”

“Arriba las ramas”. Tarragona, 31-5-2017 from Sergi Quiñonero on Vimeo.

Impacte del projecte a través del temps:

Al febrer de 2018 s’exposa un resum de les accions educatives desenvolupades durant l’any 2017. Durant l’acte d’inauguració de l’exposició a l’Espai Jove Kesse de Tarragona, l’artista Sergi Quiñonero fa una acció participativa amb la qual recorda als assistents que som natura.

Textos llegits durant l’acció PARE ARBRE (8-2-2018):

 INTRODUCCIÓ

El divorci entre l’ésser humà i la natura porta a una pèrdua de contacte de la persona amb la seva pròpia naturalesa.

PAUSA

Comprendre el significat de la natura requereix mirar a les arrels mateixes del misteri de l’existència. El primer que sentim és interès i atracció. L’atracció porta a l’admiració i aquesta al respecte. Amb admiració, l’atractiu es transforma en amor.

FINAL

“Què fóra de la vida humana sense boscos, sense aquestes ciutats naturals? Jo vaig anar als boscos perquè desitjava viure de manera lliure, a fi de fer front als fets essencials de la vida, i veure si no podia aprendre el que m’havien d’ensenyar, i haver de descobrir al moment de morir que no havia viscut”.

PARAULES DE: Carmen Alcalde, Henry David Thoreau, LandsArts