El tercer curs de formació de mestres i professorat de “L’artista va a l’escola” és possible gràcies al Centre de Recursos del Tarragonès. Imparteixen el curs: Rufino Mesa, Núria Garcia, Maria Roig, Ester Fabregat i Sílvia Iturria.
1ª sessió, dia 2 d’octubre de 2018:
Rufino Mesa comença el curs dient: “us parlaré de les pedres”. Ens explica l’origen de les “xuringues”, pedres que formaven part dels rituals d’iniciació dels aborígens australians. Però… com es passa la identitat d’una persona a una pedra? Quan els infants arribaven a una certa edat, anaven al riu i triaven una pedra. Sobre ella dibuixaven, de forma abstracta, els seus somnis. La pedra es transformava llavors en un “alter ego”. Seguidament, feien un forat i l’enterraven. Si algú trobava la pedra dibuixada, podia apropiar-se de l’ànima del noi. Aquesta és la història que introdueix l’exercici que farem a continuació: “Retrat de la identitat”. Anem al riu i triem la nostra pedra, aquella que ens representa.
Quan tornem de la petita excursió al riu, Rufino continua explicant-nos la seva relació amb les pedres. “Adoptar una pedra” fou un exercici en el qual l’escultor va triar una pedra d’uns 10 o 12 kilos, la va passejar fins que, finalment, la va portar a casa seva. O “Les pedres canten”, exercici fet amb un martell amb el qual va trencar pedres per tal de sentir-les cantar fins que va quedar rodejat de fragments de pedra. Totes aquestes metàfores són accions transformadores que ens impliquen i ens ajuden a conèixer-nos a nosaltres mateixos.
2ª sessió, dia 9 d’octubre de 2018:
Durant aquesta segona sessió, Rufino Mesa ens convida a visitar la Comella, Escultura i Natura, la masia on actualment resideix, rodejada d’un bosc 78000 m2, molt a prop de Tarragona, amb més de 120 escultures de l’artista que s’integren en la natura. Segons ens explica, quan decidiren anar-hi a viure es comprometia a mantener i cuidar aquesta terra, aquest pacte el materialitza l’any 2001, quan acaba una de les seves obres més espectaculars “Anell de Pedra”, de 17 metres de diàmetre, que simbolitza la seva aliança amb la natura.
Durant la visita ens explica moltes de les seves peces com “Autoretrat”, “Àfrica”, “Murmuris en un forat”, ”Biblioteca de documents apròcrifs” … d’algunes ens desvetlla el significat, d’altres ens fa preguntes incitant-nos a pensar. També ens explicà històries o costums antigues o de països llunyans que d’alguna manera guarden algun paral·lelisme amb la seva obra… una tarda màgnifica, alliberadora i reflexiva.
Segons Rufino, cada peça és una excusa per expressar: “encara estic aquí, estic viu”. El tema de l’autoretrat és una oportunitat que tenim els educadors per fer treballar l’alumnat sobre les benevolències i les perversitats de cadascun. Un autoretrat no és només un retrat del rostre, sinó que té 3 àrees: el rostre, el nom i l’ànima.
Més informació sobre La Comella: http://lacomella.org/es/rufino/rufino.html
3ª sessió, dia16 d’octubre:
La Núria Garcia es presenta com a “pallasa”, de professió i d’ànima. NunyG és el seu nom artístic. Ens explica que la figura del pallasso té el seu origen en el circ i que era una feina d’homes. Va néixer a conseqüència del riure que els errors (causats per la beguda o altres raons) provocaven entre el públic assistent. La teràpia del riure sempre s’ha utilitzat per alleugerar tensions i per això és de vital importància mantenir-la viva.
Explica també la seva intervenció en el projecte “L’artista va a l’escola” amb els nens i nenes de l’escola Sant Rafael i d’altres experiències com la viscuda aquest estiu a Angola amb “Pallassos sense fronteres”. Ens mostra el seu nas vermell i ens diu que és la màscara més petita del món que et transporta a un món imaginari.
El clown és un viatge per les emocions, és expressar amb el cos, sense paraules, fent servir un llenguatge que és universal. Alguns dels seus referents són Pepa Plana, Tortell Poltrona o Carlo Mô. El clown neix de la innocència, és sempre positiu, capaç de tot, tot ho intenta perquè li agrada jugar, és creatiu i sempre busca alternatives.
Tot seguit canviem d’aula i comencem els exercicis pràctics al gimnàs, ja que necessitem espai per moure’ns. Fem rotllana per mirar-nos els uns als altres. La Núria ens col·loca en diferents situacions que donen peu a desenvolupar la nostra creativitat, expressant-nos amb la gestualitat del cos. Són exercicis que combinen sons, moviments i paraules. Aprenem que el cos és un potent instrument de creació artística.
Seqüència d’activitats:
1-Presentació en cercle: un diu el seu propi nom i l’acompanya amb un moviment, el company del costat ha de dir el seu copiant el moviment de l’altre i n’afegeix un… en conseqüència, l’últim dirà el seu nom i repetirà tots els moviments que s’han fet. És una activitat per trencar tensions i vergonyes.
2-Picar de mans i dir el nom del company que volíem que continués el joc.
3-Imitar el caminar d’un company. A poc a poc tots l’anaven seguint i creant un ritme únic, fet important per poder treballar en equip.
4-Imitació del que entrava en el cercle, caminant com ell, fent la seva mateixa expressió amb el cos, creant el mateix personatge… Només un company es posava darrere i l’imitava fins que el primer tornava al seu lloc i l’altre es quedava, inventant un nou caminar. És un exercici de percepció, complicitat i escolta.
5-Regalar emocions (escrites prèviament i posades en un sobre) al company que volgués. El company obria el sobre, rebia l’emoció i l’hi agraïa. Els que anaven sortint ja havien de mostrar l’emoció que regalarien, l’altre rebre-la. És un exercici per veure com donem i rebem emocions.
6-Canviar l’ús i el significat d’un objecte qualsevol. És un joc de creativitat.
4ª sessió, dia 23 d’octubre:
Comencem la sessió parlant amb la Núria Garcia, aclarim alguns dubtes i, ràpidament, anem
cap al gimnàs. Tothom que vol es posa un nas de pallasso o se’l pinta i s’afegeix unes galtes vermelles.
1-El primer joc és el tradicional pilla-pilla, després de riure una mica i buscar
estratègies perquè no ens enxampin, ja estem desinhibits per al següent exercici.
2- Dividint-nos en grups de tres, i un de quatre, es fa una rutina de presentació molt senzilla:
d’esquena al públic, es giren tots alhora i fan tres passos cap a davant, obren els
braços i, un a un, diuen la seva frase o poema que s’havien portat de casa. Després,
mentre un diu el poema, els altres l’expressen amb el cos.
3- El següent exercici és representar un conte clàssic. Després, aquest mateix conte cal representar-ho que s’entengui en menys temps, 10 segons. I, finalment, en 5 segons.
En aquest exercici es va simplificant tot, fins a quedar-se sense text perquè no hi ha
temps de dir-ho, i cal expressar-ho tot amb el cos i les emocions.
4- Fem un altre joc teatral, aquesta vegada amb un objecte qualsevol. Surten a la vegada dues o tres persones; un fa de venedor (però li canviem l’idioma natal per japonès, alemany, suajili, etc.), un altre fa de traductor de l’idioma i el tercer ho tradueix tot a gestos. D’aquesta manera li donaran vida a l’objecte a través del cos, ja que és l’únic element de reforç.
5- Agafem un objecte i li canviem la seva utilitat o li donem més d’una. Aquesta activitat fomenta la imaginació, l’expressió corporal i la desinhibició.
6- Finalment fem unes improvisacions teatrals a partir del temari d’aula, per exemple, la Guerra Freda, la Revolució Francesa, els colors primaris… Una manera de veure com es pot aplicar el clown gestual a les aules.
Per acabar, fem una posada en comú sobre com aquestes experiències les podem servir com a docents i de la necessitat d’utilitzar més el cos, una eina poc explotada a les aules i molt més motivadora que moltes que no tenim tant a mà.
5ª sessió, dia 30 d’octubre:
Maria Roig ens explica que va estudiar història de l’art a Itàlia. Un dels seus professors li va parlar de cinema i d’imatges d’arxiu. Va començar a col·laborar en la digitalització de pel·lícules domèstiques de súper 8 a l’arxiu de Bologna. Entusiasmada amb el tema, quan va arribar l’hora de defensar la seva tesi, no va seguir la tendència italiana de treballar temes clàssics, sinó que va presentar: “Del calaix a la pantalla. Memòries, pràctiques i conservació del cinema familiar”.
Treballa, des de llavors, amb material d’arxiu i comença a explicar la història, prenent consciència que no pot ser objectiva. Des del moment que triem el que volem mostrar, comença la manipulació. L’objectivitat absoluta no existeix, sempre subjau la nostra manera de veure les coses.
Ens mostra el seu canal de Vimeo: https://vimeo.com/mariaroigalsina on podem veure totes les seves produccions.
Per començar amb la part pràctica de la sessió, ens explica qui va ser Kuleshov, i com l’escola de cinema russa va començar a experimentar amb el muntatge cinematogràfic. Kuleshov, i el seu estudiant Eisenstein, van arribar a la conclusió que els espectadors interpretem una història segons l’ordre de col·locació dels plans. Cadascú de nosaltres interpretarà de forma diferent segons la nostra edat, cultura, experiències vitals, etc.
Les imatges no són innocents, existeix el que la Maria anomena: la “perversió” del muntatge, és a dir: la manipulació de les imatges amb la intenció de provocar una reacció en l’espectador. La publicitat ho aplica constantment i nosaltres hauríem de prendre consciència per a tenir criteri com a consumidors d’imatges que som. Hem d’aplicar un filtre i no donar credibilitat a totes les imatges que rebem.
Seguidament, ens toca a nosaltres. Hem de provocar sentiments o emocions seguint l’exemple de Kuleshov. Retallem i enganxem sobre paper dues o més imatges que, en ser interpretades pel gran grup, provoquen tot un ventall d’interpretacions possibles. Es posa en evidència, per tant, no només l’oportunitat que hem tingut de manipular les imatges per elaborar un missatge nou i personal, sinó també la llibertat de lectures que en fa l’espectador. Un exercici senzill que revela la màgia del muntatge audiovisual.
6ª sessió: dia 6 de novembre
Seguim treballant amb la Maria Roig, aquest cop amb la intenció d’elaborar una seqüència fotogràfica. Ens organitzem en petits grups i cadascun planteja una situació o història breu susceptible de convertir-se en unes 6 imatges.
Un cop pensada la idea, comencem a fer les fotografies. Són moments d’indecisió, riures i provatures. Seguidament, imprimim les imatges per enganxar-les sobre una cartolina. Es dóna el cas que, abans d’enganxar les fotografies, les canviem d’ordre i comprovem com sorgeixen històries noves de forma espontània. La Maria explica que això sempre passa quan arriba el moment de fer un muntatge audiovisual, tot i comptar amb un guió previ.
Quan hem enllestit la nostra seqüència, arribar l’hora de posar-la en comú amb els companys i companyes del curs. Cada història és una sorpresa, per la quantitat de versions que els espectadors són capaços de donar en interpretar les fotografies. Ha estat un exercici que ha desenvolupat la nostra creativitat i ha fomentat l’ús de la tipologia de plans, els angles de visió… aplicables tant a la creació d’un còmic, una fotonovel·la o una creació audiovisual.
Sessió número 7, dimarts 13 de novembre:
En aquesta ocasió tenim l’escultora Ester Fabregat. Ens explica que fa projectes escultòrics de petit i gran format, tant al paisatge urbà com a la natura, i que el significat del terme “escultura” és molt ampli, prefereix el d’instal·lacions escultòriques. L’Ester utilitza la qualificació d’”escultura expandida” en la qual podem incloure des de l’escultura clàssica, amb materials i suports tradicionals, fins a la performance, la instal·lació, el Land Art, les instal·lacions escultòriques temporals… Els materials poden ser tan diversos que seria imprudent excloure’n algun (gel, sorra, vidre, llautó, fusta, xocolata, roba…..) dins d’aquest grup de materials ens situa també els polímers (normalment anomenats “plàstics”). Aquests últims materials són la seva especialitat, també el motiu de la seva recerca en la tesi doctoral “Escultura i plàstic. El plàstic:concepte i eina per a l’escultor.“ Que podeu consultar en el repositori obert de la Universitat de Barcelona.
Ens explica que la utilització dels polímers com a material artístic es va generalitzar durant els anys 70, però que es van començar a investigar a finals del s. XIX i principis del s.XX. Degut a la manca de matèries primeres durant la Segona Guerra Mundial, els polímers es van començar a utilitzar en substitució de materials tradicionals, i això va ser el motiu pel qual van començar a formar part de la nostra vida diària, fins arribar als nostres dies, on totes les coses estan fetes de polímer, o en tenen algun component. Cal afegir també la problemàtica alarmant del tractament de residus poc planificat d’aquests materials que acaben omplint els nostres oceans.
Per aquest motiu, la utilització d’aquests polímers comporta actualment molta polèmica i és precisament aquesta problemàtica mediambiental la què l’Ester reivindica en cada una de les seves obres. Com artista es planteja, no només el fet de RECICLAR, sinó el més important: REPENSAR i REUTILITZAR. Ens posa com a exemple diferents obres realitzades amb aquest principi:
LEVIATAN (2017), Intervenció Escultòrica Temporal, 9 x 5 metres, instal·lada a La Tabacalera durant el Festival SCAN, a la nau gòtica de Manresa durant els Jardins de Llum, i al CRAI de la URV.
AIR SWIMMERS for the Sea of Keelung (2016), Intervenció Escultòrica Temporal, Projecte Internacional d’Art Mediambiental Marí de Keelung 2016 “Imaginar el Futur dels Nostres Oceans”, Museu Nacional de Ciència Marina i Tecnologia, Taiwan.
I imatges de diferents obres exposades a EN TRÀNSIT LÍQUID (2012), Museu d’Art Modern de Tarragona. Amb “Plastic Humanity” uns homuncles fets a partir de bosses reutilitzades del mercat d’Atenes, que els participants del taller poden tocar amb les mans.
Finalment, com a part pràctica, ens proposa treballar la idea de “sostenibilitat” i desenvolupar a través del treball col·lectiu una escultura inflable. Entre tots fem una pluja d’idees possibles. Sorgeixen conceptes com: núvol, fulla, arbre, estrella de mar, peix, pop, mar… Fem esbossos sobre paper i quedem que, el proper dia, cadascú portarà la seva proposta dibuixada. Seguidament comencem a confeccionar llençols amb les bosses que havíem portat de casa, amb tisores i cinta adhesiva transparent.
Sessió número 8, dimarts 20 de novembre:
El segon dia amb l’Esther resulta ser el més emocionant del curs perquè, no només construim una escultura inflable gegant, sinó que la podem habitar!!! L’hem inflat amb l’ajuda d’un ventilador i, a més, l’hem afegit un focus de llum. Tot plegat resulta ser una estructura en forma de cua de peix que, segons com es miri, sembla més aviat el tronc i les cames d’una figura humana! Sigui el que sigui, estem molt orgullosos d’ella i alguns, fins i tot, volen entrar-hi per contemplar-la des de dins.
Sessió número 9, dia 27 de novembre:
L’artista Silvia Itúrria es presenta dient que treballa sobretot amb la fotografia domèstica. Primerament ens posa exemples d’autors com Joachim Schmid, el treball final del quan són collages on l’artista casa fotografies d’autors diversos, que poden ser comprades en mercats del vell, trobades casualment o extretes d’àlbums familiars. També ens mostra obres de Moira Ricci com la sèrie “Mamma”, en la qual, i gràcies al fotomuntatge, incorpora la seva pròpia imatge a fotografies antigues de la seva mare, per així intentar recuperar-la després de la seva mort. Moira sempre apareix mirant a la seva mare, i arreglada segons l’època, per passar desapercebuda.
La Sílvia ens parla amb passió de la fotografia domèstica, de la quantitat d’històries que ens explica i de la magnitud que agafa quan es reuneixen, en una mateixa imatge, diferents generacions d’un àlbum familiar o d’una societat. Com a exemple, ens mostra dos dels seus treballs “Veïns a la fresca” (Constantí, 2013 i 2016; projecte comissariat juntament amb Núria Serrano) i “En capses de sabates. Històries domèstiques dels tarragonins” (Tarragona, 2010). Ambdós projectes parteixen de fotografies que els mateixos veïns van cedir i, en el seu conjunt, es transformen en un ric retrat social.
Arribats a aquest punt, ens fa la seva proposta: fer una composició sobre fusta amb imatges de diferents èpoques, amb la tècnica de la transferència d’imatges i el collage.
Els materials que fem servir són: retalls de fusta, pinzell pla, tisores, cola blanca, cola especial per a fer transferències, fotocòpies d’imatges familiars antigues i actuals (ben contrastades, en blanc/negre i/o en color).
El procediment a seguir és aquest: comencem a enganxar amb cola blanca, sobre la fusta, les imatges que conformaran la base del nostre collage (fulls de llibreta o llibre, fragments de diari, teles…); damunt d’aquestes, amb abundant cola de transferència, enganxarem les fotocòpies dels retrats familiars, buscant una bona composició final. Ho deixarem assecar fins a la propera sessió i, quan estigui ben sec, procedirem a descobrir el resultat.
Sessió número 10, dimarts 4 de desembre:
Durant la segona sessió descobrim, amb molta paciència i seguint les indicacions de la Sílvia, les transferències que vam deixar reposant el dia anterior. Fem sortir la imatge amb aigua i passant el dit suaument per damunt o bé amb l’ajuda d’un fregall, però sense insistir massa per no emportar-nos la imatge. Quan acabem, alguns continuen treballant la tècnica del collage amb les fotocòpies sobrants. Abans de finalitzar la classe i també el curs de formació, fem una exposició conjunta dels treballs fets amb la Sílvia sobre les taules i aprofitem per fer un retrat de grup. Ja hem acabat el tercer curs de “L’artista va a l’escola”! Ha estat un plaer.
L'Artista va a l'escola 