Retrat, autoretrat, selfie. Una mirada crítica a les xarxes socials. Sílvia Iturria a l’Institut Antoni de Martí i Franquès.

Objectiu general: Fer servir el telèfon mòbil com a eina d’autoconeixement, autorepresentació, expressió i comunicació.

Objectius específics:

– Diferenciar entre retrat, autoretrat i selfie.

– Prendre consciència que les imatges són realitats construïdes.

– Explorar la pròpia identitat en relació a la identitat digital que mostrem al món.

– Extreure conclusions sobre els beneficis i els riscos de compartir la nostra identitat a les xarxes socials.

– Crear retrats i autoretrats amb consciència i compartir-los, si es vol, a les xarxes.

– Fer un vídeo que expliqui les conclusions finals.

Sessió 1ª: dia 7 d’octubre de 2021

La Sílvia Itúrria, fotògrafa i professora de l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona, comença la seva intervenció preguntant a l’alumnat de segon de batxillerat de Cultura Auidovisual la diferència entre un autoretrat i una selfie. N’hi ha que n’opinen que la diferència està en l’angle de visió, altres en la càmera utilitzada, etc. Ella ens explica que la diferència recau en la intenció, en el relat que s’explica, en el concepte, a l’autoretrat sempre hi ha un projecte darrere.

Ens fa reflexionar sobre la nostra societat de l’espectacle, només compartim moments feliços, mentre que tots sabem que són fugaços. Ens posa l’exemple de Sally Man i les seves fotografies de l’àlbum familiar que revelen també moments de tensió o d’incomoditat, no només de felicitat.

Seguidament presenta alguns dels seus projectes personals:

“Vull ser de plàstic” (2008): https://www.arteinformado.com/agenda/f/vull-ser-de-plstic-13730

“Veïns a la fresca” (2013): https://llumull.blogspot.com/2013/04/veins-la-fresca.html

“En capses de sabates” (2011): https://www.elpuntavui.cat/article/361135-una-exposicio-espia.html

“Protagonistes. Un homenatge a la dona en el món rural” (2020): https://www.efmr.cat/blog/2020/08/17/les-dones-de-solivella-protagonitzen-una-exposicio-en-un-mur-de-92-metres-quadrats/

Alguns del seus treballs qüestionen els estereotips de bellesa, d’altres posen en valor la fotografia familiar i d’arxiu. Per aproximar-nos al tema del retrat, ens mostra la sèrie “In the American West” de Richard Avedon i ens convida a imitar el seu estil retratant-nos entre nosaltres.

Alguns moments de la pràctica fotogràfica al pati de l’institut. Treballant a la manera de Richard Avedon:

Aquí teniu una mostra del resultat de l’exercici 1, treballant a la manera de Richard Avedon:

Sessió 2ª: dia 21 d’octubre de 2021

La segona vegada que ens visita la Sílvia fem la posada en comú sobre els retrats fets a l’estil de Richars Avedon al pati. A gran part dels alumnes els hi agraden molt les fotos resultants, però la gran majoria dels retratats no s’acaben de trobar còmodes amb el seu retrat, ja que surten seriosos. Reflexionem junts sobre l’obligació que ens imposem a les xarxes socials o a les fotos familiars de sortir sempre somrients. La Sílvia torna a anomenar l’obra de la Sally Mann i projecta unes fotografies dels seus fills on no surten rient.

Comentem tots junts les fotos realitzades al pati: són molt expressives, tenen força, personalitat. Com que tenim previst fer una exposició dels retrats al passadís de l’entrada, algun manifesten la seva disconformitat, raó per la qual els tranquil·litzem diem que només exposarem les fotografies que ells i elles vulguin. Sembla que la imatge que tenim de nosaltres mateixos no concorda amb la imatge que tenen els altres, o que som molt exigents amb la imatge que volem mostrar de nosaltres mateixos. Al dia següent els convido a reflexionar per escrit al seu blog personal perquè les compartiríem o no a les xarxes o a les parets de  l’institut.

El següent exercici té com a referent l’obra de l’Elina Brotherus i la importància de l’espai, l’atrezzo, la llum i el color en els seus autoretrats. La Sílvia pregunta si un autoretrat te l’has de fer tu mateix o te’l pot fer un altra persona. Entre tots arribem a la conclusió que, si tu penses el teu autoretrat, qualsevol pot disparar la fotografia. La Sílvia dóna alguns consells sobre com fer aquest segon treball: evitar roba amb la marca visible, tenir la llum natural sempre darrere del fotògraf, evitar el sol directe, pensar com vols vestir-te, quin lloc t’identifica, etc.

Ens parla d’alguns referents de directors de cinema que donen molta importància al color en la seva filmografia, com Yasujiro Ozu, que té una obsessió en la recerca dels colors complementaris: vermell i verd especialment, a l’igual que es pot observar a la pel·lícula  “Vertigen” de Hitchcock. Els rusos Andréi Zviáguintsev (“El retorn”, “Helena”) o Kantemir Balágov (“Una gran dona”, “Massa a prop”) també treballen amb colors primaris i complementaris les seves creacions.

Aquí teniu una mostra del resultat de l’exercici 2, treballant a la manera de l’Elina Brotherus:

El tercer exercici creatiu sobre la identitat, es basa en la manera de fer de la Cindy Sherman. Com que la Sílvia no hi és, el tirem endavant nosaltres mateixos amb les indicacions de l’Eloïsa, la professora de Cultura Audiovisual. Fem servir atrezzo, maquillatge, vestuari… per expressar una idea que es relaciona amb els nostres interessos, amb la nostra personalitat. A continuació teniu una mostra de les fotografies fetes, treballant a la manera de la Cindy Sherman:

Sessió 3ª: dia 11 de novembre de 2021

Sílvia Iturria: “En aquesta sessió els alumnes han presentat els seus treballs partint del visionat previ de l’obra de Cindy Sherman, una gran referent en el tema de l’autorretrat. A diferència dels encàrrecs anteriors, aquest era molt més lliure i no tan dirigit. Això ha fet que els alumnes poguessin expressar millor allò que senten, allò que volen dir, allò que els hi agrada, allò contra el que es volen rebel·lar, allò que volen criticar… I tot això ha quedat reflectit d’una forma o altra en les imatges que ens han presentat.

Hi ha que ha triat referents de sèries, d’actrius, de músics per caracteritzar-se, com per exemple ell cas d’Audrey Hepburn, doncs han sigut varies les que han fet al·lusió a aquesta gran actriu i sobre tot referint-se a les pel·lícules “Esmorzar amb diamants” o “Vacances a Roma”. Els hi he recomanat una altra pel·lícula del 1961 “La calumnia” en la qual ella és la protagonista juntament amb Shirley Mac Laine, molt més crítica i precisament tracta un altre tema que també ha sortit en altres treballs com ara la homosexualitat o la llibertat a decidir.

El tema de l’androgínia també ha sortit. Algun noi s’ha vestit de dona o a l’inrevés. Aquest tema ja el va tractar durant les avantguardes l’artista surrealista Claude Cahun, molt revolucionària si ens situem a l’època.

Està clar veient els treballs que volen reivindicar temes que els preocupa o que han viscut com ara la invisibilitat de les dones en el món rural o de les tasques de casa assumida tradicionalment per les mares. De fet el tema de l’opressió de les dones ha estat present en moltes imatges, ja sigui a través de la creació d’esterotips, o de la influència de la publicitat, o en el fet de parlar de la repressió que han patit moltes dones o que per desgràcia continuen patint a la resta del món. Hem parlat de “La casa de Bernarda Alba” de Lorca o “Mustang” una pel·lícula turca de Deniz Gamze Ergüven o “Les verges suicides” de Sofia Coppola.

El cert és que els resultat han estat sorprenents, no m’ho esperava i tampoc m’esperava moltes de les seves reflexions al voltant  i entenen perfectament la diferència que hi ha entre una imatge on es proposa un relat, un concepte, una crítica, un voler dir o aquella en la que es dispara per disparar i passa a engrandir la societat de l’espectacle en la que vivim, com diria Guy Debord.”

Sessió 4ª: dia 18 de novembre 2021

La Sílvia proposa l’últim exercici creatiu d’imatge fixa abans del vídeo final. El referent podrà ser escollit lliurement per cadascú, però la Sílvia ha triat Duane Michals: https://clavoardiendo-magazine.com/mundofoto/panorama/duane-michals-hombre-fotografio-pensamiento/ Com que aquest fotògraf fa servir la seqüència fotogràfica, ens sembla una bona manera d’enllaçar amb el vídeo que vindrà després.

Alguns treballs fets sobre el referent lliure són seqüències fotogràfiques, seguint l’exemple de Duane Michals, com la que us mostrem a continuació:

D’altres treballs fets parteixen de referents propis de l’imaginari de l’alumnat. Aquí en teniu alguns exemples:

Quan ens disposem a plantejar el vídeo final, la Sílvia no pot venir per qüestions d’agenda i ens proporciona un text amb el qual ens orienta en la última part d’aquest projecte que vol reflexionar sobre l’ús que en fem de les xarxes socials. Aquí teniu el text de la Sílvia:

“El món audiovisual, la televisió, el multimèdia, i la globalització de les comunicacions mitjançant les possibilitats comunicatives d’Internet i de les xarxes socials ens situa en una societat de la informació on mai les persones han tingut accés amb tanta facilitat a quantitats de coneixements però, paradoxalment, no utilitzem aquestes eines per cultivar-nos, com comenta Guy Debord: “vivim en la societat de l’espectacle”.

Seria interessant pensar que cadascun de nosaltres té la possibilitat de convertir-se alhora en receptor i emissor de coneixements i sabers.

Per això aquest taller pretén ser una eina d’alfabetització del llenguatge audiovisual per donar-vos la possibilitat de reflexionar sobre el vostre paper a les xarxes socials amb l’excusa de treballar sobre el selfie tant present en el vostre dia a dia.

L’essència de l’audiovisual és sobretot la comunicació i per tant tots els professionals que intervinguin en la realització de qualsevol producte audiovisual han de dominar i aplicar els codis i l’alfabet audiovisual així com les regles expressives.

Pensem que en qualsevol producte audiovisual que vosaltres acostumeu a consumir hi ha darrere no tan sols els càmeres sinó tècnics de so, de postproducció, directors, directors de fotografia, il·luminadors, equips de realització, guionistes, productors, vestuari, estilisme, atrezzo, etc. Tot és un gran engranatge on no pot fallar cap peça per tal que el producte final sigui el desitjat. En aquest cas un proposem adoptar tots els papers i per tant entenem la dificultat i la complexitat. Per això és molt important primer reflexionar sobre què volem dir i perquè i desprès com ho volem dir.

La narrativa i el llenguatge audiovisual tenen unes regles i codis que s’han anat establint al llarg del temps per tal que els espectadors entenguin de forma natural el que els creadors intenten comunicar.

Evidentment des del naixement de les primeres imatges en moviment amb els germans Lumière hi ha hagut una evolució evident, com ara la incorporació del so, el color, els formats panoràmics, l’alta definició, l’apropament de la càmera als personatges, l’ús creixent de moviments de càmera, la utilització de la profunditat de camp (tots ells aspectes importants a tenir en compte en el vostre treball) entre d’altres i que han introduint profundes transformacions en les formes expressives fent encara més llarga la llista de recursos comunicatius.

La convenció és un dels altres aspectes a tenir en compte alhora de treballar un projecte audiovisual. És a dir, l’assignació de significats normalitzats i acceptats de forma conscient o inconscient pels espectadors, fa possible la universalitat del llenguatge audiovisual. Actualment el desenvolupament en l’evolució del llenguatge audiovisual ens permet expressar qualsevol acció o qualsevol sentiment amb la seguretat que, si hem utilitzat els codis adequats, serà perfectament comprès per l’espectador.

Per exemple, els treballs de l’artista Natalie Bookchin o de Flor Aliberti que teniu al fòrum del moodle. Creieu que els vostres pares a la seva adolescència l’haurien entès? I els vostre avis? Evidentment que no perquè les convencions actuals no són les mateixes.

El llenguatge audiovisual  és per tant un llenguatge viu que s’amplia i s’enriqueix dia a dia amb noves aportacions. Per tant, les formes de representació i autorepresentació es van creant i construint i el llenguatge audiovisual no fa més que prendre consciència de les noves realitats amb l’única condició que el seu significat ha de ser naturalment descodificat automàticament per l’espectador.

Recomano la pel·lícula “Her” d’Spike Jonze, que explora la complexitat de les relacions i la soletat en un temps futur en el qual les màquines s’humanitzen i es comuniquen amb nosaltres. En definitiva, una reflexió sobre l’aïllament en el què vivim precisament en aquesta època d’hiperconnexió però també d’infoxicació.

Està clar que en aquesta pel·lícula el protagonista no és capaç de resoldre els seus problemes i expressar els seus sentiments amb la gent que l’envolta i, en canvi, sí que ho fa quan hi ha una màquina pel mig. Com a resultat, la pel·lícula ens mostra persones soles i aïllades del món que els envolta i precisament la capacitat que té la tecnologia per aïllar-nos i de no saber enfrontar-nos amb la resta cara a cara. Les persones accedeixen a un sistema operatiu, el qual poden configurar al seu gust a l’igual que configuren el seu perfil a les xarxes, el que volen mostrar vers els altres.

En aquesta pel·lícula realitzada l’any 2013, el color hi juga un paper molt important. Es pot considerar una pel·lícula futurista, on normalment hi predominarien els tons freds i blaus, però s’allunya de tota tradició per presentar un món ple de tons càlids, pastels i vermells i de fet el protagonista sempre va vestit de vermell per introduir-nos en una atmosfera molt més passional. Fins i tot en les escenes més tristes i melancòliques, quan la pantalla es tenyeix de blaus, ell queda aïllat del món que l’envolta gràcies al vestuari vermell. L’ús predominant de primers plans contribueix a crear una distància íntima amb l’intèrpret i faciliten l’empatia de l’espectador, a l’igual que cobra gran importància la profunditat de camp i és aquesta la  forma com  el director en presenta aquest aïllament del món i aquesta sensació de soledat.

La banda sonora, la música, la paraula i el silenci també ajuden a remarcar la sensació de soledat i la malenconia que envolta al personatge. I remarco especialment en aquesta pel·lícula la importància dels silencis, que moltes vegades no tenim present i que en canvi ens ajuden a mantenir el ritme pausat de la narració a l’igual que destaca la utilització de la veu en off (si la utilitzeu al vostre vídeo, recordeu enregistrar-la en una habitació amb el màxim silenci).

Us recomano també la sèrie “Black Mirror” de Charlie Brooker (2011) en la que alguns dels seus episodis tracten del poder que tenen les tecnologies sobre nosaltres i per tant afecta a  la nostra manera de ser i a la nostra manera de relacionar-nos amb el món. Concretament “Nosevide” el primer capítol de la tercera temporada en el que ens planteja com les xarxes socials i la visió que tenen els altres de la nostra vida creada artificiosament condicionen la nostra existència. La història ens presenta a Lacie, una noia que viu enganxada al mòbil i al sistema de puntuació i de comentaris i likes que regulen actualment el món i on la gent es qualifica per tot el que fan a la seva vida i que evidentment han penjar a les xarxes.

Aquest capítol ens planteja què passaria si tots aquests codis que es plantegen a nivell virtual es traslladessin i tinguessin repercussions directes en la nostra vida real. En aquest episodi les persones estan constantment pendent de com es presenten i com els veuen els altres, però sobretot rere una màscara de falsedat que oculta l’única intenció de millorar la seva imatge i generant una pressió constant de voler transmetre felicitat i una vida immillorable. Alhora l’episodi ens mostra com Lacie fins i tot practica com ha de riure o arribant al punt que única i exclusivament es busca millorar la imatge per tenir la màxima puntuació.  En un determinat moment ens mostra com la protagonista no gaudeix al menjar una galeta sinó que està més pendent de la fotografia d’aquesta galeta que penjarà a les xarxes. Algun cop ho heu fet vosaltres, això? Estem massa pendents del profit social que en podem treure de les nostres imatges? https://youtu.be/EGgHWGO1_TA

Tots creem una identitat virtual, construïm una manera de mostrar la nostra vida i la nostra manera de ser de cara als altres i aquest pot ser un bon punt de sortida del vostre treball audiovisual. La manera de fer-ho és completament oberta i us recomano que abans de tot us feu un petit guió tècnic o un storyboard que us pot ajudar moltíssim per no oblidar cap aspecte alhora de començar a gravar.

Recordeu que és molt important què voleu dir però també com ho voleu dir, és a dir, la posada en escena. Ara us toca a vosaltres plantejar un producte audiovisual relacionat amb tot el que hem anat explicant on el més important és el missatge a transmetre. Us recomano que reviseu el buidatge de la fitxa que heu realitzat ja que us pot donar moltíssimes idees. Endavant!”, Sílvia Iturria.

Sessió 5ª: dia 16 de desembre 2021

La Sílvia ens visita per fer la posada en comú del resultat d’alguns treballs creatius a propòsit del referent lliure, com ara aquesta sèrie fotogràfica de l’Edgar basada en l’estètica cinematogràfica de Quentin Tarantino:

O la sèrie de Mònica basada en la tríada fosca de la psicologia analítica: el narcisisme, el maquiavelisme i la psicopatia. El referent estètic de la Mònica és la seva pròpia mare, fotògrafa: https://www.instagram.com/mocastellanophotos/

La classe compta amb les diferents intervencions de l’alumnat que vol compartir la seva obra. Tot seguit, la Sílvia ens dóna els últims consells per a la realització del vídeo final sobre la nostra identitat digital, resum de tot allò aprés.

Valoració de la Sílvia després de la 5a sessió: “En aquesta sessió alguns alumnes han presentat els seus treballs realitzats a partir d’un referent lliure. Els referents dels que han partir són diversos, com ara sèries, llibres, cantants preferides, cineastes com ara Tarantino, o fins i tot s’han atrevit amb una de les més grans, al meu parer com és Diane Arbus, el resultat del qual és un treball excel·lent. I no va ser l’únic doncs les propostes han estat variades i algunes partint de reflexions més que interessants.

La segona part de la classe l’hem dedicat a encaminar el treball final, un producte audiovisual. És un tema complex doncs qualsevol producció audiovisual, sigui de la durada que sigui, necessita d’un engranatge de professionals i ells en canvi ho hauran de resoldre en petits grups de dos o tres i sense tenir cap experiència i ni tant sols els mitjans tècnics. Per això el més important és tenir present QUÈ volen dir. Després ja vindrà el COM. Evidentment tenen les mancances i limitacions tècniques que condicionarà el seu treball, però precisament això els pot fer més atractius.  

Ja que el tema és la reflexió al voltant de la nostra identitat a les xarxes socials, aprofitem per veure una seqüència d’un capítol de Black Mirror “Nosevide” en la que la vida de la protagonista i dels personatges que l’envolten depenen del seu estatus i puntuació a les xarxes socials.”

L’última sessió era el dia de l’estrena dels vídeos finals, el 20 de gener de 2022. Aquell dia la Sílvia no va poder assistir, però vam fer l’estrena en pantalla gran, a l’aula d’actes. Aquí teniu algunes de les creacions:

Ester, Bea i Michelle: “El got mig ple”

Jesús Márquez: “Ceci n’est pas un café”

Mar, Violeta, Ariadna, Carlota: “Llàgrimes digitals”

Lucía, Íria, Ángela: “Vull i…”

Soraya, Ainhoa i Laura: “Desconnecta per tornar a connectar”

Valoració final de la Sílvia Iturria, artista convidada:

“Vivim entre notificacions, entre likes, entre l’aparentar, l’acceptació i les comparacions i les crítiques creades a les xarxes. Una sobreexposició constant. En definitiva vides paral·leles marcades per la superficialitat i la irrealitat. Això pot arribar a causar esgotament i angoixa. Viure la vida des d’una pantalla no és real i cal revelar-se. Cal aixecar la mirada i veure el que passa al nostre voltant, més enllà dels likes i de ser jutjat pels altres.

Amb aquest primer paràgraf intento resumir, extraient les vostres pròpies paraules, el que heu plantejat amb els  vostres vídeos pels quals us felicito. Com bé diu el  títol del taller “Retrat, autoretrat, selfie. Una mirada crítica a les xarxes socials” es pretenia que prenguéssiu consciència de qui som i quina relació tenim amb el nostre entorn a través de les xarxes socials, de com ens veiem, de com ens volem mostrar i de com som realment a través d’Internet. Volem continuar així? Volem canviar? Això és el que us hem volgut plantejar amb aquestes sessions, o si més no, que en prenguéssiu consciència ja que les xarxes socials són un espai en el que configurem la nostra pròpia identitat, però és realment una identitat real? Tots sabem que no.

La major incidència de l’ús de les xarxes socials es dóna entres joves de 16 a 24 anys i aquest període de la vostra vida és fonamental en el vostre desenvolupament emocional. Si arrel d’aquest taller heu sigut capaços de comprendre l’impacte negatiu que pot arribar a causar l’adicció a les xarxes, l’objectiu està més que aconseguit.

La reflexió que heu fet amb els vostres treballs és excel·lent però ara cal portar-ho a la pràctica i sé que això és el més difícil perquè crea adicció. Us convido a que algun dia que us trobeu apagueu el mòbil i us expresseu i descobriu el món que us envolta. En sereu capaços?”

Autoretrat de Soraya a partir del seu referent lliure, la fotògrafa Brook Pifer

Valoració final de l’alumnat redactada per Jesús, alumne participant, i publicada a la Gaseta del Martí: https://lagasetadelmarti.wordpress.com/2022/02/18/retrat-autorretrat-selfie-una-mirada-critica-a-les-xarxes-socials/

Parlar del que som, del que representem com a individus, del que tenim i del que somiem, està relacionat irremeiablement amb com ens mostrem als nous espais que ens ofereixen les xarxes socials. Aquesta era la premissa amb què la Sílvia Itúrria (Professora de l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona) i la nostra professora de Cultura Audiovisual II, Eloïsa Valero, ens van presentar un projecte per al primer trimestre.

En aquest projecte havíem de crear, amb fotografies i vídeo, per tal de reflexionar sobre la nostra identitat digital. Vam utilitzar diferents referents artístics com ara Richard Avedon, Cindy Sherman o Elina Brotherus. Sempre buscant poder plasmar en el resultat final dels exercicis allò amb què ens identifiquem. Tot va culminar amb la realització d’un vídeo final, on fent ús de tot allò après en el procés, mostràvem la nostra visió sobre les xarxes socials.

I és que parlar sobre les xarxes socials és parlar sobre nosaltres. Estem en una societat exposada constantment, on qualsevol cosa es pot tergiversar i transformar completament. La realitat, en un món connectat constantment és relativa, relativa perquè tot el que veiem i fins i tot escoltem ha estat revisat una i mil vegades per ser el més atractiu possible. Convivim en un ecosistema de likes i dislikes que es retroalimenten i que amb ells arrosseguen l’autoestima i els somnis de les persones.

Continuem sent les mateixes persones de sempre, amb els mateixos anhels i preocupacions, però ara se’ns ha obert una finestra on mostrar-ho i això s’ha convertit en una arma de doble tall. Trobem consol i amistat en persones que abans ens eren llunyanes i alhora ens exposem, vulguem o no, a publicitat enganyosa, cànons de bellesa inabastables, missatges d’odi, identitats falses…

Autoretrats fets per Lucia, Vinyet i Edgar

Per això hem de ser previnguts abans de submergir-nos al mar de les xarxes. Aprendre i conèixer tot el possible els seus múltiples avantatges i també els seus nombrosos desavantatges, per poder fer un ús saludable i responsable d’unes eines que, en la seva concepció es podrien considerar un miracle, però que per desgràcia, si no tenim cura, es converteix en un lloc tòxic i perillós.

I això és el que hem après gràcies al projecte d’identitat digital impulsat per Sílvia Itúrria i Eloisa Valero. A ser capaços de surfejar aquestes aigües digitals sense por de caure’ns, ni de deixar que ens tirin.

Autoretrats fets per Soraya i Júlia

Valoració final de la professora, Eloïsa Valero:

La Sílvia feia anys que m’havia proposat treballar amb els alumnes de l’institut el tema de la identitat digital. És un tema que contempla el currículum de la matèria Cultura Audiovisual, així que vam esperar fins a tenir l’ocasió de treballar-lo en profunditat. Gràcies a la col·laboració de la Diputació de Tarragona, i en el marc de L’artista va a l’escola, finalment vam poder tirar endavant la idea.

Treballar amb un grup d’alumnes (en aquest cas dos grups de 2n de batxillerat) quan intervenen dues professores (jo mateixa i la Sílvia, artista i professora de l’Escola d’Art de Tarragona) ofereix la possibilitat d’ampliar la mirada. Cadascuna tenia els seus referents, ja fossin de l’art (pintura, fotografia…) o de la cultura visual en general (sèries, pel·lícules, publicitat…), als quals es van anar sumant els referents del propi alumnat. Les activitats pràctiques van anar sorgint de manera fluïda a partir d’aquests referents, en un començament dirigides per la Sílvia i jo i, posteriorment, pels propis alumnes que van explorar amb total llibertat els seus propis referents. Els retrats i autoretrats d’aquesta primera part es van crear fotogràficament i el resultat va excedir amb escreix totes les nostres expectatives, un treball creatiu d’autoconeixement fet de forma generosa i sincera.

Aquesta primera fase donava pas a una segona en la qual calia parar i reflexionar. Ho vam fer a través d’un qüestionari individual (fitxa sobre la pròpia identitat digital) i seguidament amb la participació en una taula rodona. Tal va ser la participació i el debat, que vam haver de fer-ne dues sessions. Temes com la falsedat del que mostrem a les xarxes, la pressió social per estar al nivell, la imposició d’uns cànons de bellesa inassolibles… van donar lloc a uns vídeos finals que recollien tot allò aprés. Llàstima que alguns vídeos mostren quin és el problema però no acaben d’aportar solucions creïbles, ja que tots sabem que la solució no és deixar de banda el mòbil, sinó fer-lo servir amb mirada crítica.

Estic orgullosa d’haver participat en aquesta aventura, amb aquest sorprenent grup d’alumnes i amb la Sílvia. Hem defugit de la rutina diària de les classes per endinsar-nos en un món tan necessari d’explorar per cuidar la salut mental del jovent però també la de tots/es nosaltres. Les arts són una eina engrescadora per treballar qualsevol tema personal o social perquè des de la creativitat passem a l’acció (fer fotografies i vídeo, en aquest cas) i són les noves maneres de veure les coses les que canvien el món.

Pàgines del llibre de le Mar sobre el seu referent lliure, la poeta Maria Mercè Marçal

Més informació a: https://fervisible.blogspot.com/2021/11/retrat-autoretrat-selfie-una-mirada.html

Aquest projecte educatiu s’ha portat a terme amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona.

Deixa un comentari