Arxiu d'etiquetes: haikú

Autoretrat-identitat. Rufino Mesa a l’Institut Sant Pere i Sant Pau.

Rufino Mesa és un dels artistes més reconeguts del nostre entorn més proper. Ja jubilat de la seva tasca com a professor a l’escola d’Art, va acceptar encantat la idea de participar en el projecte “L’artista va a l’escola”. Quan vam anar a parlar amb ell, brollaven multitud d’idees possibles des d’on partir i com es podria dirigir una activitat pedagògica que s’adaptés al projecte. Cadascuna de les propostes era engrescadora i plena de contingut pedagògic i artístic. Doncs, quan el Rufino parla, cada idea és un aprenentatge per qui l’escolta. Tot i així, és evident que el seu discurs és complex i profund, per això vam decidir treballar amb un grup reduït de 4t ESO, es tractava de l’alumnat de l’Institut Sant Pere i Sant Pau que cursaven l’optativa de Visual i Plàstica amb la professora Magda Murillo.

El tema escollit va ser la identitat i es treballaria a través de l’autoretrat fotogràfic, fent servir els mòbils. La imatge final estaria acompanyada d’un haiku, un petit poema que ajudés a comunicar un missatge.

Objectius:

– Replantejar-se el selfie i posar-lo en dubte.
– Replantejar-se el jo (el ser, la identitat, el nom, el rostre).
– Preguntar-nos qui som.
– Buscar i fer imatges que ens representin.
– Posar text i valors a les imatges que hem escollit.

El Rufino ho plantejava així:

 Autoretrat – identitat

“L’ésser i el no-res” és la qüestió més complexa que ens puguem plantejar. Amb l’autoretrat s’intenta tocar el tema però gairebé sempre queda frívol i, a canvi, es presenten cares impersonals (selfies sense reflexió alguna). Per salvar la dificultat, intentem enfocar diverses preguntes que emanen del “Ser”: la cara, el nom, l’ànima, la identitat i la qualitat de la proposta estètica. El tangible és l’obra i la projecció que cada persona fa de si mateixa. El treball que feu es salvarà si el resultat aporta solucions poètiques. Al final, aquesta serà la imatge que escollireu com a referent de la identitat de cadascú”.

Primera sessió: els alumnes es traslladaren al lloc on viu l’artista, relativament a prop del seu institut, a “La Comella, Escultura i Natura” (CEN). És un parc de bosc mediterrani amb intervencions escultòriques de l’artista, la majoria d’aquestes són de grans dimensions conformades per enormes blocs de pedra, ciment i ferro, curosament disposats i/o treballats. En aquesta sessió el Rufino va anar explicant cada escultura al grup d’alumnes i, aquestes peces de difícil interpretació en un principi,  anaven adquirint sentit a mesura que l’autor les definia, unes obres molt personals, moltes d’elles autoretrats.

Segona sessió: Aquesta visita va ser a l’aula. Costava d’entendre el discurs del Rufino, i la dificultat dels alumnes va ser evident, per una part copsaven el que deia però, tot i així, se sentien travats i no sabien ben bé què s’esperava d’ells. No podia ser el selfie habitual, no podia ser un autoretrat típic… però com havia de ser aquest autoretrat??? El Rufino parlava de la part de l’ésser que és intangible:

Rufino: “L’ésser es mou en un món eteri, imaginat, reduït, acoblat a l’enteniment, fos en els records i construït amb les creences. Però la ubicació del jo, “l’Ésser en si”, no existeix com a realitat tangible (penseu en això). El context on busquem sempre és espiritual, mental, i el llit on s’ubica està en els pensaments i sentiments. En ells dipositem la raó d’existir, emmagatzemem els records, ens afirmem en ells, anem canviant el seu to segons les circumstàncies i els modifiquem amb els estats d’ànim cada dia. Si introduïm en l’autoretrat tantes variables, ens adonem que els trets del jo canvien constantment i no poden donar-nos com a resultat un “selfie” qualsevol.”

Ens parlava de buscar la individualitat de cadascun de nosaltres, d’allò que ens identifica i ens fa diferents de la resta i de la necessitat d’intentar conèixe’ns a nosaltres mateixos.

Rufino: “Hi ha un factor en cada persona que ens fa ser diferents a tots els altres; cal captar aquesta diferència. Mai sabrem com ens veuen els altres, per aquest motiu hem de ser honestos i, primer de tot, esbrinar com ens veiem. En el nostre imaginari som, i és important si sabem qui som. Agraïts a la vida o no, estem en un viatge mental permanent ja que som idees i records en procés de canvi. Sempre estem en revisió, reajustant principis, aprenent i oblidant i, sense voler-ho, ens veiem dissolts en l’impermanent.”

A la Tercera sessió, i amb l’ajuda de la professora Magda, els alumnes anaren entenent una mica, i una cosa ja era clara… la cara podia formar part, o no! del nostre autoretrat.

Rufino: “El rostre no és el retrat de l’ésser, és l’embolcall d’un univers espiritual que retoquem cada dia. L’espai de trobada és el mirall i ell ens delata i sorprèn cada dia… Una cara és el reflex d’un instant, les contingències de llum que regala el món. El rostre és la màscara dels mil éssers que habiten dins de cada nom.”

A partir de la seva visita, i la seva proposta sobre com treballar l’autoretrat, els alumnes feren les seves creacions i els seus treballs i reflexions. Com a mostra, us mostrem alguns exemples del tipus d’imatges que varen  realitzar. Imatges que cerquen fer una reflexió profunda d’allò que ens identifica com a persones, per autoretratar-nos sense fer les selfies més habituals que sovint poc mostren d’allò que ens omple la ment o el cor.

Rufino: “El tema proposat per a les sessions de “L’artista va a l’escola “, és de certa complexitat. Demano disculpes per això i us animo a seguir encara que resulti cansat. Per animar-vos, us dic que no importa si ara no s’entén prou bé el tema, el que importa és que el tingueu present en el futur.”

En les següents sessions alumnes començaren a treballar:

El Rufino ens va aconsellar d’acompanyar cada autoretrat amb un haiku, com ell fa diàriament en cada fotografia de paisatge, de detall o d’identitat que ell troba interesant durant el dia. Aquí teniu un exemple:

Els alumnes també construeixen els seus haikus, pensant en com i qui són, o també què els fa sentir bé o què els preocupa…

Rufino“Ja teniu disposat el jo a la tribuna dels innocents, emmarcat i exposat el rostre, alçats sobre els vostres sabates com peanyes, maquillats com a actors i descrits en textos sòlids. El que hem fet ha estat un intent, seguiu així tota la vida i quan tingueu 90 anys, potser sabreu alguna cosa de qui sou. Jo estic en això!

Sapigueu que l’obra és una cosa que es confon entre el discurs de la vostra ment i allò que necessiteu. En ella quedareu conformats per un instant, només per ser vistos per fora, però el “rostre complet” queda fosc i indefinit per dins”.

Valoració de l’alumnat de 4t d’ESO
Comentari grupal: “La visita de Rufino ha estat interessant, i el que més ens ha agradat ha estat visitar la Comella. També treballar l’autoretrat, tot i que de vegades semblava que Rufino veia en nosaltres coses diferents de les que nosaltres veiem, i ens desconcertava.”

Valoració de la professora
Magda Murillo: 
“Nosaltres hem tingut el plaer de conèixer a Rufino Mesa. Podem dir que un avi-savi-jove de 70 anys i ple d’energia. El vàrem visitar a la Comella i ens va explicar com entén ell la vida, i el fet creatiu, i va fer una xerrada sobre què defineix a les persones i quines són les reflexions que podem fer-nos per treballar l’autoretrat, més enllà del que es pot considerar la típica imatge d’una selfie. Fer una reflexió profunda d’allò que ens identifica com a persones és un exercici complex però interessant i enriquidor.”

Valoració de l’artista convidad:   Rufino Mesa Vázquez
“Conclusions inconcluses”

Dijo Rainer  María  Rilke

⎯Lo bello es el comienzo de lo terrible que todavía podemos soportar.⎯

Me invitan a L’Artista va a l’escola, y ahí está la belleza que se puede soportar, la juventud y el ímpetu que desprende tener los ojos llenos de asombro. Son jóvenes y se acercan a la Comella como la hierba fresca en primavera…

las hespérides
nacen en la Comella,
flor de Linneo

Hablamos del sabor de la tierra y el rumor del viento, se encaminan por una vía peligrosa: el tiempo el un flujo que pasa y si intentan apurar ese límite perderán la reveladora condición de ser jóvenes. ¿Es posible tal cosa o exagero la posibilidad?

entre colores
se confunden las voces
y pensamientos 

Hablamos y parece que todo se comprende. El tema: los tres soportes del Ser, el rostro, el nombre y el alma. Hablamos y debatimos ahora que estamos vivos, ahora que tenemos la mente clara y los deseos afilados, pero…

entre palabras
miedo a la libertad
llanto de niño    

Planteamos la faena con multitud de ejemplos; ya se han enterado, saben que un autorretrato no es un selfy, que no se trata del rostro, que la conciencia personal está distribuida en infinitud de detalles difíciles de encontrar.

Escuchan y participan, se animan y actúan…

todas las guerras
evaporan los muertos
con aguaviva

Les digo que no se preocupen, sólo hemos puesto la semilla y en su día, crecerá un árbol robusto, bello y cargado de futuro…

doce náyades,
como rocas enlazadas
en el misterio

El trajo a realizar es una fotografía que los represente y una reflexión corta sobre quienes son, como se ven y que sienten: seguro que lo han hecho.

Tarragona a 24. 9 2018

Impacte del projecte a través del temps:

L’acció poètica conduïda pel Rufino Mesa durant la inauguració de l’exposició de “L’artista va a l’escola” 2019: recollir els murmuris dels visitants en una càpsula, receptacle d’ànimes.

 

 

 

 

 

“El silenci del blanc”. Enric Llevat a l’Escola Pax

DSC_0246 DSC_0227

L’aventura va començar quan l’alumnat de 6è de l’Escola Pax visità l’exposició Souls de l’Enric Llevat al Museu d’Art Modern de Tarragona. Després de fer un primer taller de tinta xinesa al mateix museu, s’inicià un projecte de treball sobre haikus que es desenvolupà en vàries sessions, dins de la pròpia escola, de la mà de l’artista i sota la tutela d’El Teler de Llum.

Els objectius del projecte: Redactar composicions breus en forma de haiku i il·lustrar-los amb tinta xinesa. Pintar lliurement amb tinta xinesa per, més tard, crear haikus a partir de l’observació de les pintures. Distingir els conceptes figuratiu/abstracte i fer-los servir en la creació pròpia.

DSC_0271 DSC_0272 (2)

DSC_0287 DSC_0251

 Jacqueline Pedescoll, mestra de l’escola Pax: “El projecte El Silenci del Blanc, liderat per l’artista Enric Llevat i supervisat per la professora Eloïsa Valero sota les directrius d’El Teler de Llum, ha estat una més que agradable experiència. Con a mestra, he pogut observar l’evolució dels alumnes de 6è a l’hora d’elaborar haikus, aquesta modalitat de poesia d’origen japonès. Tots ells han jugat amb paraules i els seus significats i han escorcollat dins seu i dels seus sentiments.

He vist el procés de posar-se davant d’un full en blanc i quedar-se una bona estona pensant i dubtant: “Què dibuixo?” fins arribar a una explosió imparable d’idees amb tinta xinesa, posteriorment traduïdes en paraules i plasmades en versos 4-6-4. He observat com les mans dels nens i nenes  guiaven els pinzells i com els pinzells parlaven per ells. He vist com anaven perdent la por a l’art abstracte.

He pogut sentir la fascinació d’ells en compartir una estona amb un  mestre-artista dins l’aula. El seu tarannà humil, lleuger, fluid, dinàmic i, alhora, poderós m’ha permès gaudir de tota aquesta expansió artística que ha impregnat cada racó de l’aula. Puc constatar que aquestes sessions han estat també un procés maduratiu artístic i personal, tant per als meus alumnes com per a mi. Sens dubte, l’Enric ens ha ajudat a sentir més enllà del que veuen els nostres ulls. Arigato gozaimasu Enric, Eloïsa i Teler de Llum”.

laura jana eduard INGRID

Enric Llevat, artista convidat: “El projecte educatiu “El silenci del Blanc” ha estat tota una experiència que m’ha fet reconèixer la importància de l’educació artística dins d’una escola. M’ha sorprès que els nens i nenes hagin fet seu de manera ràpida l’aprenentatge de l’acte expressiu de la tinta xinesa i del concepte d’abstracció. Les tres sessions han estat molt productives i s’han generat molts dibuixos i haikus que són realment obres d’art. D’aquí han sorgit històries emocionals i personals de diferents alumnes que han viscut una autèntica metamorfosis en aquests tres dies, cosa que es fa difícil explicitar en paraules. La idea d’unir poesia i pintura ha estat molt satisfactori i m’ha fet aprofundir en diversos aspectes poètics de la pintura. Només agrair l’ajut incondicional de l’Escola Pax i els organitzadors”.

Vídeo de les sessions pràctiques, elaborat per l’Escola Pax:

Els nens i les nenes de l’Escola Pax:

Què has aprés?

Irene: “He après que amb l’art i la pintura pots expressar tot el que vulguis, pots ser lliure…Tan sols una pinzellada al paper ja diu moltes coses. No fa falta decorar molt una cosa per a que sigui més bonica, una cosa simple ja és preciosa.” Júlia: “A deixar-me anar a l’hora de pintar. Que la pintura abstracta pot arribar a ser bastant complicada. He aprés a escriure haikus, a dominar les paraules agudes, planes i esdrúixoles.” Carla: “He après que en silenci et pots concentrar millor i  que l’abstracció és tot un mon fantàstic.” Ariadna: “Que per representar un objecte, forma o  sentiment, no fa falta que el dibuixis com la vida real, sinó com t’agradaria que fos o com et surti del cor. I que el que dibuixes, sempre és un instant important de la vida. I que la tinta xinesa és  difícil de fer anar.” Cristina: “A partir d’un text, poema o haiku es pot fer un dibuix abstracte. Que treballant en silenci, es treballa millor, penses més coses.” Roger: “Quan pintem ens hem de relaxar i buscar dins nostre”. Gemma: “He aprés a expressar els meus sentiments per tal de sentir-me millor.”

Que opines de l’artista Enric Llevat?

Joel: “Si no t’agrada dibuixar, l’Enric farà que t’encanti”. Paula: “L’Enric et pot ajudar molt i quan treballes amb ell és com si connectessis amb la seva ment”. Irene: “És molt bona persona, ens ha ajudat molt i ens ha donat consells molt bons. És molt bon artista i m’ha agradat perquè ell pensa que sóc bona artista. Però ell és genial”.

Que canviaries per millorar l’activitat?

Júlia: “A l’hora d’inspiració es podria mirar de posar alguna cançó japonesa, per així inspirar-te amb la música, la veu, les emocions, la melodia…”. Pol: “Canviaria el soroll pel silenci, com diu l’Enric: “El silenci del blanc”.

La recomanaries a altres escoles?

Júlia: “Sí que recomano aquesta activitat a altres escoles ja que ha estat molt interessant perquè poder estar amb l’Enric, pintar amb tinta xinesa i escriure haikus, ha estat tota una aventura extraordinària que mai oblidaré”. Ariadna: “La recomanaria a totes les escoles, perquè és una experiència irrepetible i inoblidable i m’agradaria que més gent pogués gaudir d’aquesta activitat.”

DSC_0559carlajuliacristinapol3

Galeria d’imatges de les activitats desevolupades:

Impacte del projecte amb el pas del temps:

Creació del llibre digital “El silenci del blanc”: http://www.calameo.com/read/004380438ad5b237f2f76

Creació d’un mòbil amb estructura de branques de morera i tots els haikus i els dibuixos fets impresos sobre paper vegetal. Foto: Jacqueline Pedescoll.

1

Accèssit als Premis IMET d’educació “Josep Vives Ciurana” en la categoria d’educació primària, novembre de 2015: http://reusdigital.cat/noticies/el-camp/es-lliuren-els-premis-imet-deducacio-josep-vives-ciurana-de-tarragona

premiats_imet_educacio_2015

premi

La revista Guix (núm. 430) publica un article de Jacqueline Pedescoll, mestra de l’Escola Pax, on explica el seu projecte “ArTree” que va començar amb l’Enric Llevat i l’experiència educativa “El silenci del blanc” de “L’artista va a l’escola”.